El Govern Antich té pràcticament decidit que aquesta legislatura no aixecarà un monument a les víctimes de la llibertat durant la Guerra Civil. Temen que aquest acte de reconeixement i generositat aixequi espurnes i pugui ser contraproduent de cara a les eleccions. I és una llàstima que deixin pendent una iniciativa tan noble per a una propera legislatura, entre altres coses perquè la generació que patí aquells fets tan tràgics se'n va a la tomba de manera inexorable de la mateixa manera que visqué durant moltes dècades: en silenci i dignitat.
Ja els passà el mateix als socialistes els anys vuitanta, quan governaven a Moncloa i a nombroses autonomies i ajuntaments. González ordenà ajornar la recuperació de la memòria històrica perquè no era «convenient» fer-ho en aquells moments. I s'equivocà. Just haver trencat amarres amb el seu passat abnegat i de defensa dels valors democràtics, la dreta, sorgida del franquisme, se n'aprofità i embarcà els socialistes en constants crítiques de corrupció i enriquiment. I el PSOE, que havia trencat tot solet els lligams amb els seus fonaments i les seves columnes essencials, quedà a la deriva com un vaixell desarborat.
Però per sobre de les conveniències polítiques del moment, resta el llegat i l'exemple dels que ho donaren tot per un futur amb llibertat, igualtat i tolèrancia. I per a ells, que encara no tendran monument, i a aquest pas tal volta no el tenguin mai, sobre les consideracions i les paraules. Tal volta l'únic adient sigui recoradar el famós poema de Borges: Vares caure com cau un home mort/ No hi haurà cap marbre que guardi la teva memòria/ Sis peus de terra són la teva obscura glòria.
