Si no comptéssim amb la contribució de Martínez Pavía, l'hauríem
d'inventar. Amb això queda dit el pes específic que té per a un
servidor. Cal, doncs, no perdre's l'exposició que s'ha inaugurat el
22 de febrer a la Sala Pelaires, en plena travessia comercial entre
el Born i Cort. De fet, gosaré recomanar la conveniència de fer-hi
almanco dues o tres visites. Perquè l'extrema senzillesa del seu
disseny, tant en escultura com en dibuix o pintura, no està gens
barallada amb la complexitat i la subtilitat dels conceptes. Perquè
ens trobam davant un art que abans de ser objectivat en l'obra ha
estat idea, cada peça una idea diferent, morosament acaronada i
perfilada. Un art en bona part atemporal, no cal dir-ho, del tot
remot de la fugacitat insubstancial de les invasores instal·lacions
tan de moda ara, merament a l'encalç d'allò mai no vist encara però
que tanmateix una vegada vist no ens diu res de res, com una closca
del no-res, condemnada "això sí" a la suprema virtut de no ser
repetida mai més (almanco en teoria), esdeveniment únic que haurà
d'haver modificat la història de l'art, ni més ni menys; en
definitiva com si l'impacte de la novetat i del jamais vu tingués
un valor absolut de per si. Un art atemporal "el de Pere Pavía"
però a la vegada ben modern, per descomptat, potser més modern que
actual "ja que l'actualitat sembla tendir al zero", també del tot
remot respecte de tota acadèmia. Un art tan modern com per
trobar-se dins la línia geometritzant i depurada i depuradora de
Brancusi i "tal vegada més amagadament" del mateix Modigliani.
Sempre hem defensat com una obvietat que la poesia es pot donar
en qualsevol art. Aquesta exposició de Pavía és una demostració més
que aquesta, la parenta pobra o la parenta rica, pot trobar-se en
l'escultura, en el dibuix, en el disseny, en la pintura o en el
gravat. Com en el mim, el teatre, la música, etc. etc. Fins i tot,
tal vegada, qualque dia algú demostri que això es pot donar en les
instal·lacions.
Quant a l'escultura, cal destacar tota una sèrie de peces de
fusta, especialment un Homenatge a Brancusi, un cap reclinat o
adormit, Un Gran tors femení frontal formidable, un Cap femení
instal·lat al costat de l'entrada de la galeria, Guitarra-Dones
"una talla que m'ha impressionat des del primer moment i que no sé
si la segona part del seu títol no hauria d'anar en singular", Es
Peix (llàstima que no sigui d'una sola peça de fusta) i, sobretot,
Àfrica, un cap extraordinari, realitzat en una fusta de tonalitat
més intensa i brillant. Curiosament, cal fer observar que tot
aquest esplet d'escultures magnífiques porten el 2002 (!) com a
data d'elaboració. És realment possible haver-les realitzat en un
mes i mig?
De més a més, en una segona visita, he sabut admirar també un
Cap barroc i un alabastre lluminós, L'estel, de 1998, una escultura
més abstracta o geomètrica que aprofita excel·lentment les petites
diferències de tonalitat del material. També una Treballadora, una
petita figura agenollada que potser no és massa fàcil de «veure» o
de copsar (almenys aquest ha estat el cas per a un servidor), en
una fusta negra, ben brunyida, com totes les peces.
Mereixen també un respecte uns dibuixos de tècnica mixta sobre
paper, que tal vegada tant poden ser considerats dibuixos com
pintura, tots Sense títol, del 2001 o 2002. En destacaria un o una
sobre fons groguenc i el que té la referència PMP 0010, que sols he
sabut veure la segona visita. Es tracta aquest darrer d'un cos
femení jove vermellós o vermellenc, de formes molt estilitzades,
sobre un fons aproximadament ocre.
Tampoc pot deixar d'esmentar-se un gravat de l'any passat, Sense
títol, que destaca per la complexitat de la seva composició i la
delicadesa i la gràcia del seu traç.
Repetesc el que he dit al començament: si no tinguéssim un
Martínez Pavía, caldria inventar-lo. La seva obra, emprant el mitjà
que sigui, ens recorda que l'art vertader és també o sobretot
poesia colpidora que arriba i queda, que d'alguna manera fa forat i
tapa. En obert contrast amb tants de desastres i tantes
provocacions estèrils que no ens porten enlloc.
Tenint en compte la data tan i tan recent de la majoria de les
obres exposades, cal deduir que la dibuixera, la pintera o
l'esculpera "d'esculpir" de Pere Pavía fan el bull i,
conseqüentment, podem esperar-ne ben aviat noves contribucions
substancials, laus Deo. Amén, que així sigui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.