Si no comptéssim amb la contribució de Martínez Pavía, l'hauríem d'inventar. Amb això queda dit el pes específic que té per a un servidor. Cal, doncs, no perdre's l'exposició que s'ha inaugurat el 22 de febrer a la Sala Pelaires, en plena travessia comercial entre el Born i Cort. De fet, gosaré recomanar la conveniència de fer-hi almanco dues o tres visites. Perquè l'extrema senzillesa del seu disseny, tant en escultura com en dibuix o pintura, no està gens barallada amb la complexitat i la subtilitat dels conceptes. Perquè ens trobam davant un art que abans de ser objectivat en l'obra ha estat idea, cada peça una idea diferent, morosament acaronada i perfilada. Un art en bona part atemporal, no cal dir-ho, del tot remot de la fugacitat insubstancial de les invasores instal·lacions tan de moda ara, merament a l'encalç d'allò mai no vist encara però que tanmateix una vegada vist no ens diu res de res, com una closca del no-res, condemnada "això sí" a la suprema virtut de no ser repetida mai més (almanco en teoria), esdeveniment únic que haurà d'haver modificat la història de l'art, ni més ni menys; en definitiva com si l'impacte de la novetat i del jamais vu tingués un valor absolut de per si. Un art atemporal "el de Pere Pavía" però a la vegada ben modern, per descomptat, potser més modern que actual "ja que l'actualitat sembla tendir al zero", també del tot remot respecte de tota acadèmia. Un art tan modern com per trobar-se dins la línia geometritzant i depurada i depuradora de Brancusi i "tal vegada més amagadament" del mateix Modigliani.

Sempre hem defensat com una obvietat que la poesia es pot donar en qualsevol art. Aquesta exposició de Pavía és una demostració més que aquesta, la parenta pobra o la parenta rica, pot trobar-se en l'escultura, en el dibuix, en el disseny, en la pintura o en el gravat. Com en el mim, el teatre, la música, etc. etc. Fins i tot, tal vegada, qualque dia algú demostri que això es pot donar en les instal·lacions.

Quant a l'escultura, cal destacar tota una sèrie de peces de fusta, especialment un Homenatge a Brancusi, un cap reclinat o adormit, Un Gran tors femení frontal formidable, un Cap femení instal·lat al costat de l'entrada de la galeria, Guitarra-Dones "una talla que m'ha impressionat des del primer moment i que no sé si la segona part del seu títol no hauria d'anar en singular", Es Peix (llàstima que no sigui d'una sola peça de fusta) i, sobretot, Àfrica, un cap extraordinari, realitzat en una fusta de tonalitat més intensa i brillant. Curiosament, cal fer observar que tot aquest esplet d'escultures magnífiques porten el 2002 (!) com a data d'elaboració. És realment possible haver-les realitzat en un mes i mig?

De més a més, en una segona visita, he sabut admirar també un Cap barroc i un alabastre lluminós, L'estel, de 1998, una escultura més abstracta o geomètrica que aprofita excel·lentment les petites diferències de tonalitat del material. També una Treballadora, una petita figura agenollada que potser no és massa fàcil de «veure» o de copsar (almenys aquest ha estat el cas per a un servidor), en una fusta negra, ben brunyida, com totes les peces.

Mereixen també un respecte uns dibuixos de tècnica mixta sobre paper, que tal vegada tant poden ser considerats dibuixos com pintura, tots Sense títol, del 2001 o 2002. En destacaria un o una sobre fons groguenc i el que té la referència PMP 0010, que sols he sabut veure la segona visita. Es tracta aquest darrer d'un cos femení jove vermellós o vermellenc, de formes molt estilitzades, sobre un fons aproximadament ocre.

Tampoc pot deixar d'esmentar-se un gravat de l'any passat, Sense títol, que destaca per la complexitat de la seva composició i la delicadesa i la gràcia del seu traç.

Repetesc el que he dit al començament: si no tinguéssim un Martínez Pavía, caldria inventar-lo. La seva obra, emprant el mitjà que sigui, ens recorda que l'art vertader és també o sobretot poesia colpidora que arriba i queda, que d'alguna manera fa forat i tapa. En obert contrast amb tants de desastres i tantes provocacions estèrils que no ens porten enlloc.

Tenint en compte la data tan i tan recent de la majoria de les obres exposades, cal deduir que la dibuixera, la pintera o l'esculpera "d'esculpir" de Pere Pavía fan el bull i, conseqüentment, podem esperar-ne ben aviat noves contribucions substancials, laus Deo. Amén, que així sigui.