La proposta va ésser de Joan Bauçà, i no hi va haver ni una sola veu discordant entre els expedicionaris que havien acudit al congrés conservador de Madrid. Atès que s'havia consagrat el patriotisme constitucional, en arribar a Son Sant Joan tots baixarien de l'avió amb una montera posada, tal com ho feren The Beatles en trepitjar Barajas quaranta anys enrere. Era, aquesta, una manera simpàtica de transmetre una imatge de modernitat "pensau que Kosemari encara no ha superat Julio Iglesias!" i d'espanyolitat castissa. Els uns de bon grat, i els altres per no fer-se els estantissos, tots feren ús de la montera. «Vatua d'ell "va exclamar Jaume Font" en Carlos Ripoll és talment El Gallo!» «I jo amb sos cabells planxats, un Domecq!» "comentava, joiós, Joan Bauçà. I comprometia el Batle a donar-li la raó. «Que em diràs, senyor batle, que no parec n'Alvarito?», li demanava a Fageda, tot donant per fet que aquest diria que sí. Jaume Matas va ésser el primer a baixar a terra amb una sal que no ha tret dels rius que té en custòdia, sinó vés a saber d'on. De seguida, el Reporter Tribulete va córrer cap a ell. «Em fa una valoració del congrés, senyor ministre?», li va demanar. «Ha estat un congrés mol, mol, mol, emotiu "va respondre, el ministre. I va continuar: "Mol, mol, mol, profitós. I, sobretot, mol, mol, mol, espanyol». El va tallar el Reporter Tribulete. «Conseqüències immediates?», va voler saber. «Que ja podrem dir públicament que en Rabasco és dels nostres», va respondre Matas. Tribulete hauria volgut aprofundir en aquesta revelació. Li interessava saber si es convocaria un congrés de convergència Pepé-ASI o si simplement se li diria al senyor Rabasco que dugués a pasturar les ovelles a una altra tanca. Però Matas havia estat requerit per altres companys de la premsa, i anava repetint que tot havia estat mol, mol, mol, però que mol bé! Afortunadament, Tribulete va poder recollir les paraules de Roseta Estaràs, del tot coincidents amb les del senyor ministre. «El congrés ha estat d'una emotivitat que no vos podeu ni imaginar "explicava". Quan en José Piqué ens va dir que, au, idò, tots ja érem patriotes constitucionals, em va pegar una rampeta per les cames i pels braços que vaig estar a punt de posar-me a ballar com la Faraona». Joan Bauçà va intervenir en la conversa: «Ara, amic Tribulete, tots som espanyols sin tapujos ni tibiesa. Que jo som de Vilafranca de Bonany? Idò a partir d'ara ho seré de Villafranca de Bonany o de los Buenos Años, ja ho veurem! He mirat es mapa Michelín i hi ha Villafrancas de Córdoba, de los Barros, de los Caballeros, i jo què sé! Diré an es batle des meu poble que mos hem d'agermanar amb totes aquestes vilafranques». Va demanar Tribulete: «I en què consistirà aquest agermanament?». Va respondre sense dubtar-ho, Joan Bauçà. «En el reconeixement públic que tots som espanyols, au! "va explicar". Els de Villafranca de Córdoba vindran a ca nostra i menjaran meló i lo que tenim. I noltros anirem allà a menjar pesesito frit i taquitos de jamón». Va continuar, Tribulete, demanant a un i altre dels expedicionaris. Mabel Cabrer es mostrava exultant. «Tú sabes "li explicava a Tribulete" que desde la españolidad asumida hemos de potenciar lo regional, que lo ha dicho José Piqué. Pues bien, Ana Botella, que es una mujer majísima, ja t'ho pots figurar, me ha pedido que le reorganice la Sección Femenina o algo así». I acabava: «Será una pasada, tú! Recuperaremos los payesitos y las payesitas como en tiempos del Arxiduc». L'optimisme contagiós era el denominador comú de l'expedició. Tot i això, n'hi havia alguns que, per diferents motius, no acabaven de veure-ho clar. Ventura Rubí, era un d'ells. L'amo de mig Sencelles agafava a part el president de la CAEB i li demanava: «Creus, tu, que si ara an es conills els hi deim conejos pujaran de preu?» S'ho pensava, Josep Oliver. Li deia: «Si no augmenten de pes, no». I raonava la seva resposta. «Una terça són quatre-cents grams i d'aquí no en sortim, Ventura». Movia el cap pesarós, Ventura Rubí, tot procurant no perdre la montera. «Idò ja em diràs a què ve tant de rebombori d'anomenar ses ànneres patitos y ses porcelletes lechonas!» Tanmateix, predominava l'entusiasme entre els expedicionaris, ja ho he dit. Un entusiasme que no podien reprimir. Mabel Cabrer pujava les escales de l'aparcament tot cantant-li, amb veu rossinyolenca, a Maria Salom, que anava més mustia que un clavell de moro perquè s'havia quedat a Palma, allò de «eres alta y delgada como tu madré...!» En sentir-la, un mosso d'equipatges va demanar-li a un altre: «I qui és su madré?» «No ho sé "va respondre l'altre". Però és d'Inca». D'altra banda, Jaume Font no va voler fer declaracions. Anava un xic capficat, perquè la seva proposta de patriotisme estatutari havia estat rebutjada en un no-res. «Què és el patriotisme estatutari?», li va demanar Tribulete. «Encara no ho sé "li va confessar, Font, of the record", però ja no val la pena d'esbrinar-ho». I dit això, va posar-se la montera i va partir cap al cotxe. Havien aterrat de matinada, de manera que Pere Rotger "l'altre batle forà que, amb Font, serva les essències de la mallorquinitat" arribava a l'ajuntament d'Inca en començar a clarejar. «Mira-te'l, a en Carratalà, que se'n va a presidir el Ple capell posat!», va comentar un client matiner al cambrer del Mercantil. «Idò aquí on el veus, encara no deu haver pres es xocolate», li va respondre aquest. Aleshores ambdós encetaren una conversa entorn de la laboriositat dels polítics i els sacrificis que suposa el fet de dedicar-se a la gestió de la cosa pública. Les botigues encara estaven tancades, i no coneixien millor manera de perdre el temps.