Palma va ser la darrera capital de província espanyola a
enderrocar les seves murades. Malgrat que enguany se celebraran els
cent anys de l'enderrocament, no va ser fins el 1903 que les obres
començaren, pendents de problemes de finançament.
Per què Palma va ser la darrera? No és retòrica, però el fet de
ser una capital de província espanyola, allunyada de la metròpoli i
que el mur fos propietat militar, hi tenen molt a veure. Aquest cop
no era culpa del consistori, que des del 1865 ho sol·licità
repetidament al ministeri de la Guerra. El permís arribà el 1893, i
després calgué planificar l'eixample de la ciutat i compensar els
militar per la cessió dels solars.
Hom podria haver pensat que els palmesans s'estimaven molt la
seva murada i per això es torbaren tant a tirar-la per avall, però
no és així. La lectura de la premsa del moment ens dóna la
impressió que tothom volia l'esbucament: els liberals, els
sindicats, els industrials, n'Eusebi Estada i en Bernat Calvet i
que la conservació era cosa de l'Església, dels historiadors de la
Arqueològica Lul·liana i del metge Bartomeu Bordoy, que es pensava
que el llençol de llevant protegia la ciutat dels insectes
piconaris del prat de Sant Jordi, ja dessecat el 1850!
Avui, amb la perspectiva dels cent anys passats, és del tot
evident que l'enderroc era inevitable, que les ànsies de claror,
aire, amplitud i sol eren imparables i que eren molts els
interessos que convergien en l'operació, interessos que segurament
en altres temes de la ciutat no eren tan coincidents. Es tractava
"per aquell moment" d'una gran obra de transformació sobre la qual
molta de gent hi havia posat gran quantitat d'expectatives,
d'expectatives econòmiques, socials, higièniques, urbanístiques
que, sens dubte, s'han complit.
L'argument més repetit era el del creixement. Palma necessitava
créixer, i l'eixample de Calvet va servir per créixer fins el 1973,
quan Ribas i Piera redactà un nou pla. Avui, els mandataris de Cort
i bona part de la societat palmesana segueix argumentant a favor
del creixement. Els mateixos interessos que convergien el 1902
tornen a convergir avui: empresaris, constructors, mitjans de
comunicació, arquitectes, socialistes de VPO i
liberals-conservadors. En contra, ARCA, GOB, algun sector de
l'Església vinculat a una ONG històrica i persones a títol
individual (fins i tot algun arquitecte de prestigi) es permeten
ser crítics.
És creixement el que necessita la Palma del 2002? Si feim servir
arguments demogràfics, Palma necessita créixer com passà el 1902
quan la ciutat havia doblat la seva població al llarg del segle
XIX. Al llarg del segle XX l'hem multiplicada per deu. Però, vull
insistir en el dubte: el 1902 créixer volia dir higienitzar i
habitabilitar. I avui? És el mateix? Com hauria de ser la Palma
higienitzada i habitabilitada del 2002? Probablement ara el que cal
són plans parcials de barriada per dotar-les de bon humor.
Algú que va ser batle de Palma, que era arquitecte de prestigi,
que era urbanista i polític i que nomia Guillem Forteza, l'any 1931
escriví que Palma s'havia xapat en dues: la ciutat antiga i la
ciutat moderna i que si això no se solventava, deixaria de ser una
ciutat humanitzada. En els anys quaranta i cinquanta els plans
d'actuació es redactaren sols per a la ciutat antiga, fent més
fondo el fossat que separava les dues ciutats. El 1973 ho provà
d'arreglar un arquitecte humanista-historicista, però hi degué
haver massa interessos immobiliaris. El 1985, un ajuntament
democràtic ho tornà a provar, i va ser esmenat el 1997 per seguir
amb el reso de sempre: créixer i créixer. Enguany segur que algú
provarà de comparar les dues dates amb el mateix denominador comú,
i ja que hi som vénc a proposar un lema pel centenari: Palma
1902-2002, cent anys de creixement... i més.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.