Ferran Aguiló

Civilitat

Ferran Aguiló11/01/02 0:00

Aquests dies, i sempre que puc, pas per la plaça de la Porta de Santa Catalina cercant el conhort de la civilitat que encara es respira. A primera hora del matí, ciutadans que roben minuts a la son, vigilen que la cavalleria del senyor Rodríguez no iniciï l'assalt final. Allà s'hi troben professionals camí del despatx, mestresses de casa amb els fills ja grans i quasi autònoms, membres de la comunitat religiosa compromesa amb el barri, qualque jubilat i membres de l'associació de veïnats (la que aconseguí rehabilitar el barri per a fer-lo més digne, no com les rehabilitacions actuals que, amb el suport de les associacions fetes a mida, els fan més rendibles). A poc a poc, hi desfilen veïns. Uns van, altres vénen i estableixen una xarxa d'emergència per si un cas. Tots tenen els telèfons de tots. Els qui viuen o fan feina a la mateixa plaça s'han convertit en el cos de guàrdia atent a qualsevol moviment i disposat a activar la xarxa a la mínima agressió. Són el sometent (som atent) en la seva versió original de generosa civilitat. Tot és casolà, domèstic, d'anar per casa; sense grans recursos per a combatre a qui els té tots. Els mou la força de l'arrelament enfront de qui no té més pàtria que la conveniència. Poca cosa, tot plegat, però sincera.

Tan sincer com el veïnat que em deia, mirant les excavadores que alcen la voravia al principi del passeig Mallorca, «si això és previsió, planificació o bona gestió dels recursos, que véngui déu (supòs que es referia al senyor Aznar) i ho vegi: en pocs mesos han alçat tres vegades el caríssim enrajolat...» No puc compartir el seu parer perquè pens que això és la planificació o, millor dit, la seva planificació. No hi ha error, cap ni un, sinó la realització, punt per punt, d'un guió escrit per afavorir uns interessos concrets. Ja ho veis, sembla que es tracta de discernir si realment són uns inútils planificant o uns pocavergonyes en la seva planificació. Per si un cas, convendria que avui vespre, a les 7, es concentràs a la plaça el màxim possible de ciutadans.

El que no sé és el lloc on expressar el rebuig a l'actuació pseudojudicial de l'exèrcit nord-americà. De veres queda qualcú en el món capaç de creure que aquesta guerra és a favor dels principis democràtics? I si ho creuen, què diuen quan saben que es deté la gent, se l'empresona sense càrrecs concrets, se l'engrillona més temps del que a USA permetrien tenir un ca fermat, se la desplaça forçosament "i en condicions humanament dubtoses" a una base militar a l'altra punta de món on els espera un judici a porta tancada, sense la majoria dels drets que diuen defensar els seus carcellers... què diuen? O no ho volen saber, miren a l'altre costat i defensen el talió que deien combatre? No entenc res, i començ a creure que me n'han fet còmplice.