nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

La desaparició d'UM

Existeix, entre l'esquerra, una mena de curolla anti-UM que s'ha ensenyorit de quasi tots. Públicament no ho diuen, naturalment, però privadament riuen quan comenten que UM va cap a l'abisme. És una actitud estranya però bastant reveladora de com estan les coses. De fet, podríem dir que estan exactament com han estat sempre. Quasi tota l'esquerra odia tant a UM com la necessita per governar. I això fa que cresqui exponencialment la ràbia mentre que la necessitat se manté igual (que no és poc, clar, perquè és el poder o res, la diferència). Però el cert és que el novedós, ara, de tots els anys de relació entre UM i l'esquerra (estiu de 1995 fins avui, sis anys i mig llargs) és que com mai l'odi supera de molt la necessitat. Si de la necessitat se sol dir que els intel·ligents en fan virtut, hores d'ara el perill que l'odi comenci a enterbolir la intel·ligència se comença a notar. Només una part de la direcció del PSIB entén, com sempre ha entès, que contra UM no hi ha res a fer. És una vella estratègia socialista que va començar amb Joan March el 1991. L'espavilat líder socialista se n'adonà aquell any (el de la derrota total: pèrdua de Palma, pallissa conservadora PP-UM per tot arreu, pèrdua del consell menorquí pel trànsfuga Jaume Peralta...) que o canviaven les coses en la relació amb el partit creat per Jeroni Albertí o mai l'esquerra no tendria el Govern. Va ser el punt d'inflexió. El PSIB encara no havia entès, des de 1983, que el poder passava per UM. A partir d'aleshores March, amb no pocs problemes, començà a estendre ponts. El 1992, Cañellas cometé l'errada de menysprear, com sempre feia, l'hàbil March i donà satisfacció a la seva ràbia contra UM: destituí Munar. La història, a partir d'aleshores, ja és coneguda: tres anys després, el 1995, UM pactava amb l'esquerra.

Ara, quan se comença a notar aquesta tan intensa ràbia contra UM entre els seus associats, inevitablement ve a la memòria l'errada de Cañellas. Quan se senten les rialles sobre el suposat suïcidi de Munar, un observador neutral necessàriament s'ha d'estranyar. Pareix com si l'esquerra estigui desitjant més la mort d'UM que no la victòria pròpia i, aquesta, en qualsevol cas, a costa dels de Munar. Ja hi ha polítics governamentals que fan càbales del fabulós que seria que UM perdés el seu caràcter de frontissa perquè, diuen, així desapareixeria en dos dies, si no pogués fer el «xantatge» (amb aquestes paraules ho defineixen) al qual els té acostumats. Fa la sensació que l'esquerra comença a cometre la mateixa gravíssima (per als seus interessos) errada de Cañellas: voler expulsar del seu costat UM. Errada, només si no se fa a posta, clar.

És ben cert que el Pacte no ha funcionat. I en bona part ha estat a causa de la peculiar relació que s'ha establert entre UM i la resta. També està molt clar que UM ha tensat en excés la corda en diverses ocasions i que l'esquerra en general i el PSIB, com a partit líder, en particular no han sabut estar a l'alçada. Però actuar posant pals a les rodes del carro d'UM, sense dir-ho però fent-ho, és fer el mateix que va fer Cañellas. Possiblement sigui cert que s'hauria de refer, implícitament, el Pacte, marcant molt més nítidament el territori de cadascú. Potser és el que ha fet, discretament, el PSIB amb UM. No debades Antich és «fill polític» de Joan March. Però al contrari que la coalició PP-UM, l'actual del Pacte és múltiple i no basta (tot i ser l'element central) l'acord entre PSIB i UM. Si no hi ha una redefinició del Pacte, clara i acceptada per tohom, les relacions s'enverinaran encara més. En el fons no és més que tenir la valentia d'aclarir les posicions i forces respectives (tots a l'hora, encara que no sigui públicament) que ara, després de dos anys i mig llargs, ja ningú no vol acceptar que siguin les mateixes de 1999. El setembre, enmig de la crisi per les moratòries, se perdé una gran oportunitat. Però algun moment s'haurà de fer, perquè si no a l'actual Pacte li pot passar, tard o d'hora, el mateix que al de PP-UM. Uns fiar-ho tot, o gairebé, a la desaparició d'UM, i UM pensar que tot seguirà igual com sempre. I mai tot no és exactament igual, però res no canvia del tot.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.