algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
12°

Raixa

Sempre es poden fer comparacions demagògiques. Hi ha una multitud de partides dels pressupostos públics que poden ser criticades en el sentit que no van adreçades als problemes més urgents i importants de la societat. Certament, és des d'un punt de vista humanístic, més prioritari construir un hospital que un teatre, és més prioritari invertir en llocs d'acollida per als marginats que fer-ho en publicitat institucional, més prioritari és donar educació que comprar quadres d'en Miró. La política és prioritzar, certament, però també és un intent d'actuar en el conjunt dels reptes de la societat, i no només en els que indubtablement se'ns presenten com a inajornables, és un joc d'equilibris, i no només un aspecte de la realitat pot merèixer l'atenció de l'aparell públic. La compra de Raixa ha aixecat més d'un atac, per una banda perquè suposa una inversió de quatre-cents milions que es considera de luxe o prescindible, per una altra banda, per la indefinició de l'objectiu que es persegueix amb aquesta inversió. Sobre el primer punt, ja fa temps que a les Balears s'imposa, com una de les polítiques que més suport ciutadà rep, l'adquisició per l'administració de patrimoni, sigui patrimoni natural, sigui patrimoni cultural, sigui ambdós a la vegada; hi ha una sensació bastant generalitzada que veu la propietat pública com l'única garantia de gaudi col·lectiu d'aquell bé, les proteccions patrimonials i ambientals per molt que prevegin l'obligació de marcar dies de visita no són eines prou adequades per assegurar aquest objectiu. El gran problema és la segona crítica, l'ús del que s'ha adquirit, efectivament, normalment les inversions es fan com a mecanisme que possibilita un fi, per exemple es fan carreteres com a mecanisme que permet una millor, més segura i més ràpida comunicació, que és la finalitat. El que succeeix és que molts de pics, mecanisme i fi es confonen, obtenir el mecanisme ja és un valor en si mateix, i per tant, la concreció del seu ús es pot fer a posteriori, la qual cosa no vol dir que no sigui important aquest ús. Si per exemple compram un quadre d'en Miquel Barceló, aquesta compra té un valor en si mateixa, independentment que el quadre sigui col·locat a un despatx oficial o a un museu. Per tant, una primera conclusió que em sembla que no es pot amagar, és bastant simple, que Raixa sigui pública és una bona notícia. Ara bé, és obvi que el que la lògica aconsella és que el quadre adquirit no quedi al magatzem d'una conselleria, allò lògic és que se li tregui una utilitat com més compatible amb l'ús general millor. En el cas del quadre, per continuar amb el mateix exemple, apostaria perquè fos col·locat a un museu, en el cas de Raixa apostaria perquè fos un espai per fer excursionisme i cultura. El que succeeix, ja ho sabem, és que el nostre autogovern és pobre, i, ni tenim tots els doblers per comprar, ni tenim els doblers necessaris per fer la rehabilitació; així el mal menor és que, atès que els doblers tot i ser dels ciutadans de les balears els posa, per la perversió de finançament autonòmic, el Ministeri de Medi Ambient, aquest mal menor dic, és que provisionalment sigui la seu d'una Fundació dependent d'aquest organisme centralista. També em sembla interessant que una part de l'edifici es pugui habilitar com a residència d'estiueig de personalitats, molt millor això que el projecte inicial de destruir el cap del Pinar amb una nova construcció tenint opcions molt més respectuoses no només territorialment sinó artísticament. Però el que em sembla transcendental és que la decisió presa fa que Raixa s'acosti als ciutadans de les Illes Balears, surti del món privat i entri en el món col·lectiu; tenim el quadre, ara la nostra lluita ha de ser que se'ns transfereixi de Madrid i d'aquí habilitem una infraestructura, esperem que ja restaurada, que possibiliti ser tenguda per pròpia per tots els nostres compatriotes i visitada pels nostres turistes, perquè igual que el quadre pot anar d'un magatazem a un despatx, i d'un despatx a un museu on pot ser contemplat per tothom, Raixa pot anar del Ministeri i seu de la Fundació aqueixa, a centre cultural-turístic del Consell. És un camí possible, no sabem si serem capaços de recórrer-lo, el que sí sabem és que sense la compra no hi hauria camí.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.