Les majúscules, en contar històries, no haurien d'existir, perquè sobren, perquè són un patrimoni tan tradicional que ningú se'l mira seriosament i perquè tota història, ara més que mai, s'ha d'escriure en minúscules, en bona lletra i defugint de tot estrès de protagonisme en el mirall dels altres. En saber-se un vençut, la lluita ja no cal, i com mai no es pot vèncer el temps, tan sols cal romandre desperts i dir-se «carpe diem», que vol dir viure en tota la intensitat que toca el moment actual. Un se sap suma de passats amb un present, del qual no pot claudicar tan fàcilment amb un renec fruit de la covardia. El dia a dia estira, és viu, alena i espera que l'agafis pel cap que més convé. El problema de moltes situacions presents sorgeix, per força, en haver de decidir obligatòriament entre diverses alternatives, sent la vida aquest roll que porta a millorar i a no conformar-se, perquè un perd la roda en viure tan sols del record, que és l'autoengany triat per a no evolucionar o per ser personatges plans en una novel·la que narra la nostra existència com un càstig.
Decidir no ha de ser un acte irreversible que costa, decidir ha de ser tirar endavant en un camí que ens fa més solidaris i més autènticament nosaltres, però és lògic que l'acte de decidir costi tant si l'home, per naturalesa, és un ésser contradictori, i ho és per les alternatives constants que li demanen que no es conformi i que sigui per una vegada «més idealista» o «més pragmàtic» segons el cas, sent el problema que ningú, per moltes banyes que es rompi, pot aturar un temps que ens posa a tots l'hàbit que ens pertoca. Les hores, els dies i els anys se succeeixen i sempre ens pareix millor el que hem passat que el que hi ha per venir. L'experiència ens ha fet tan pessimistes que «gaudim» una mica de perdre, i en el joc de perdre el més fàcil és perdre's o perdre un camí des del supòsit que un sols existeix per ser devorat per un temps que immola les essències en una sola: el pessimisme, quan sent pessimistes el que feim, inconscientment, és atorgar-nos llicència per ser «plans» en una història on no volem canvi, on ens conformam, espantats, pel que hi pot haver de conseqüències en una història distinta. És perquè ens han dit que la vida no és una novel·la, i no ho es ni ho serà sense el color que hi manca. Com posar-l'hi? No hi ha receptes, tan sols el que hi ha és una sola vida, que com un tren passa a marxes forçades, que no s'atura i que no torna endarrere; i, més que res, el que hi ha és la sort de viure i de poder calçar, si t'esforces, les coses a la teva mida, quan un, evidentment, pot trobar el que cerca simplement cercant.
