La ministra està trista, què tendrà la ministra. La ministra
està angoixada, què tendrà la ministra. La ministra és mareja, què
tendrà la ministra. Els cors infantils, solidaris amb la seva pena
li canten, compungits i profètics, entre fum, fum, fums i adestes
fideles: «plorau, plorau, ninetes que l'ase està malalt/ té mal a
la poteta i el ventre li fa mal/ no vol menjar civada sinó pinyons
pelats/ no vol dormir a l'estable sinó en coixins daurats».
Tanmateix algú lamenta, per ser més directes i fidels, que la
servitud del vers no permeti substituir l'ase per la somera,
problemes de mètrica i de rima, derivats de la concordança obligada
esguerrarien l'intent.
Què tendrà la ministra? Si hem de fer cas a l'agència que
proporcionà la notícia són una confabulació de causes que es
conjuraren contra la fèrria i sòlida, "si atenem al seu nom, Pilar
del Castillo, i a la seva actuació, aprovació de LOU sense
pipellejar", exmilitant de Bandera Roja. Podríem sospitar,
permeteu-me l'excursus, fins i tot, que la militància dins les
files de l'estalinisme li proporcionà aquesta dosi de dogmatisme de
la unicitat del pensament i de creure, en paraules no tan
sofisticades, que allò que diu el camarada superior va a missa
sense possibilitat de discussió real, només salpebrat amb una mica
de debat per apedaçar-li a les costures un raig de talant
democràtic. I com que ara la camarada superior en matèria educativa
és ella, tot allò que raja de la seva boca ha d'anar a missa. Però
tornem al principi, quina confabulació de causes l'estremí per
dedins fins a congriar-li l'acubó? L'agència parlà de la
calefacció, que estava massa alta "mal exemple donen els pares de
la pàtria quan recomanen als súbdits subsidiaris mesura en la
despesa energètica (o només ho diu l'esquerra?)"; també parlà del
cansament acumulat durant el trimestre " comprensible si tenim en
compte que ella soleta ha hagut d'arrossegar el llenyam de la LOU,
sense l'ajuda d'algun cirineu, no només incompresa i escridassada
per tota la comunitat educativa sinó amb la indiferència de
l'espanya de «chirigota y pandereta», que es jugava als «xinos» el
guany de la darrera hora extra mentre feia coa a una oficina de
l'INEM per cobrar el subsidi d'aturat; però se n'ha sortit amb la
seva i ara espera que arribi el tercer dia, tot mostrant les
ferides encara obertes, perquè es redimeixi, gràcies a la seva
tenacitat i suplici, la universitat dels seus pecats ancestrals";
parlà també, l'agència que difongué la notícia, de les ulleres que
emprava "només una pregunta amic lector: si la mel no està feta per
la boca de l'ase, deuen estar fetes les «rayban» per als ullons
d'una excomunista?"; finalment, s'assenyalà com a darrera causa,
que sols no havia aclucat un ull la nit precedent a aquesta
intervenció. Podríem especular sobre les raons per a aquest
insomni, un amic meu, menorquí, em donà empriu per manllevar-li el
suggeriment: devien ser els dimonions del seu passat, progressita i
culta, que s'havien rebel·lat dins la consciència i havien lliurat
una infernal i sagnant batalla sobre el vellut de les coixineres.
Com podia dur endavant una llei que era rebutjada totalment i
unànime pels qui havien estat companys seus de classe i de lluita?
Tanmateix voldria aprofitar les darreres línies de l'article per
comentar allò que motivà la compareixença de la ministra. El mareig
va atreure més l'atenció que no el tema que la dugué al Congrés. No
fou per parlar de la LOU sinó per l'esforç inversor que ha fet el
seu ministeri per incrementar les plantilles de professorat, per
atendre l'alumnat estranger, malgrat la disminució real de la
matrícula. Pregunta capciosa per ser reflexionada a les
pantagruèliques sobretaules d'aquests dies (posaré l'interrogant
també al davant perquè la pregunta és llarga i profunda): ¿Si la
minsitra només té competències educatives a Ceuta i Melilla i a
Balears, que és una comunitat autònoma on la vinguda d'immigrants
ha estat molt grossa, no ha rebut cap increment, ni substancial ni
rònec, dels pressuposts que rep per educació, on ha anat a parar
aquest esforç inversor de què parlava la ministra? A Ceuta? A
Melilla? A Castilla"León, que manen els seus i no deuen tenir la
magnitud del problema que tenim aquí? On? Where? O aquestes
paraules ja eren fruit de la pèrdua de la consciència inherent al
mareig? O potser, aquest no haver aclucat l'ull, com diu la cançó
infantil a què m'he referit al principi, és fruit d'un empatx de
pinyons; ella que només estava avesada a menjar civada? Anau
alerta, idò, ara que és el temps a no menjar segons quines
sofisticacions culinàries a què no estau avesats, podríeu tenir un
emptax, no aclucar l'ull i caure rodons inoportunament. Jo per si
d'acàs m'atiparé de porcella i tendré el carbonat i la llimona a
punt, no fos cosa...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.