La ministra està trista, què tendrà la ministra. La ministra està angoixada, què tendrà la ministra. La ministra és mareja, què tendrà la ministra. Els cors infantils, solidaris amb la seva pena li canten, compungits i profètics, entre fum, fum, fums i adestes fideles: «plorau, plorau, ninetes que l'ase està malalt/ té mal a la poteta i el ventre li fa mal/ no vol menjar civada sinó pinyons pelats/ no vol dormir a l'estable sinó en coixins daurats». Tanmateix algú lamenta, per ser més directes i fidels, que la servitud del vers no permeti substituir l'ase per la somera, problemes de mètrica i de rima, derivats de la concordança obligada esguerrarien l'intent.
Què tendrà la ministra? Si hem de fer cas a l'agència que proporcionà la notícia són una confabulació de causes que es conjuraren contra la fèrria i sòlida, "si atenem al seu nom, Pilar del Castillo, i a la seva actuació, aprovació de LOU sense pipellejar", exmilitant de Bandera Roja. Podríem sospitar, permeteu-me l'excursus, fins i tot, que la militància dins les files de l'estalinisme li proporcionà aquesta dosi de dogmatisme de la unicitat del pensament i de creure, en paraules no tan sofisticades, que allò que diu el camarada superior va a missa sense possibilitat de discussió real, només salpebrat amb una mica de debat per apedaçar-li a les costures un raig de talant democràtic. I com que ara la camarada superior en matèria educativa és ella, tot allò que raja de la seva boca ha d'anar a missa. Però tornem al principi, quina confabulació de causes l'estremí per dedins fins a congriar-li l'acubó? L'agència parlà de la calefacció, que estava massa alta "mal exemple donen els pares de la pàtria quan recomanen als súbdits subsidiaris mesura en la despesa energètica (o només ho diu l'esquerra?)"; també parlà del cansament acumulat durant el trimestre " comprensible si tenim en compte que ella soleta ha hagut d'arrossegar el llenyam de la LOU, sense l'ajuda d'algun cirineu, no només incompresa i escridassada per tota la comunitat educativa sinó amb la indiferència de l'espanya de «chirigota y pandereta», que es jugava als «xinos» el guany de la darrera hora extra mentre feia coa a una oficina de l'INEM per cobrar el subsidi d'aturat; però se n'ha sortit amb la seva i ara espera que arribi el tercer dia, tot mostrant les ferides encara obertes, perquè es redimeixi, gràcies a la seva tenacitat i suplici, la universitat dels seus pecats ancestrals"; parlà també, l'agència que difongué la notícia, de les ulleres que emprava "només una pregunta amic lector: si la mel no està feta per la boca de l'ase, deuen estar fetes les «rayban» per als ullons d'una excomunista?"; finalment, s'assenyalà com a darrera causa, que sols no havia aclucat un ull la nit precedent a aquesta intervenció. Podríem especular sobre les raons per a aquest insomni, un amic meu, menorquí, em donà empriu per manllevar-li el suggeriment: devien ser els dimonions del seu passat, progressita i culta, que s'havien rebel·lat dins la consciència i havien lliurat una infernal i sagnant batalla sobre el vellut de les coixineres. Com podia dur endavant una llei que era rebutjada totalment i unànime pels qui havien estat companys seus de classe i de lluita? Tanmateix voldria aprofitar les darreres línies de l'article per comentar allò que motivà la compareixença de la ministra. El mareig va atreure més l'atenció que no el tema que la dugué al Congrés. No fou per parlar de la LOU sinó per l'esforç inversor que ha fet el seu ministeri per incrementar les plantilles de professorat, per atendre l'alumnat estranger, malgrat la disminució real de la matrícula. Pregunta capciosa per ser reflexionada a les pantagruèliques sobretaules d'aquests dies (posaré l'interrogant també al davant perquè la pregunta és llarga i profunda): ¿Si la minsitra només té competències educatives a Ceuta i Melilla i a Balears, que és una comunitat autònoma on la vinguda d'immigrants ha estat molt grossa, no ha rebut cap increment, ni substancial ni rònec, dels pressuposts que rep per educació, on ha anat a parar aquest esforç inversor de què parlava la ministra? A Ceuta? A Melilla? A Castilla"León, que manen els seus i no deuen tenir la magnitud del problema que tenim aquí? On? Where? O aquestes paraules ja eren fruit de la pèrdua de la consciència inherent al mareig? O potser, aquest no haver aclucat l'ull, com diu la cançó infantil a què m'he referit al principi, és fruit d'un empatx de pinyons; ella que només estava avesada a menjar civada? Anau alerta, idò, ara que és el temps a no menjar segons quines sofisticacions culinàries a què no estau avesats, podríeu tenir un emptax, no aclucar l'ull i caure rodons inoportunament. Jo per si d'acàs m'atiparé de porcella i tendré el carbonat i la llimona a punt, no fos cosa...
