Els quinze han atorgat al senyor Giscard d'Estaing la presidència de la Convenció que ha de dur a terme la reforma de les institucions de la Unió: qui deia que d'Estaing era l'únic polític de la dreta francesa que no tornava? És clar que ho fa en missió més ornamental que no altra cosa, però, així i tot, Déu n'hi do, d'aquesta rentrée, d'aquesta reaparició en escena. No era just que un home de la seva anatomia política s'apagàs a poc a poc com un llum d'oli. Tenia dret a una reencarnació que li doni oportunitat de llevar algunes maies que entelen el seu passat polític. Molta de gent ja el feia finis-fumis, però, heus-lo ací, tan dret com quan conquistava més senyores que Mitterrand. El senyor d'Estaing era president de la República "la república per antonomàsia és la francesa" quan el general Wojciech Jaruzelski, el militar polonès més sinistre de la història, va decretar l'estat de guerra. Ho va fer en dissabte "servidor era a matances", desembre de 1981, i, tal com estava en aquell moment el mapa d'Europa, hom volgués assabentar el president de la República dels fets, tan inquietants. El cercaren discretament als seus nombrosos amagatalls amorosos, i no hi va haver manera de trobar-lo... fins el diumenge a la nit, en què hom suposà que tornava a palais. La veritat era que no n'havia sortit: aquell cap de setmana no devia tenir planillo i el va destinar a llegir al costat de la seva esposa, on a ningú se li va ocórrer anar-lo a cercar. Aquesta estampa domèstica li va fer més mal, a la llarga, que l'afer dels diamants acceptats al gran carnisser africà Bocassa. El seu prestigi entrà en declivi. Ara té una oportunitat de restaurar-lo, i la Unió haurà servit finalment per qualque cosa.