Quadern de viatge

TW
0
Dimecres, 5." De primer, aclarí el garrigó per fer-s'hi una casa que no habita. Haguera pogut furtar un tros del conradís que no conra, ple de rebasses i cardassar, per aixecar l'ossada de ciment que talaia la plana des del curucull del putxet. Ara, l'ha assolat per construir una terrassa i una piscina. Pins de copes exuberants que les ventades no havien aconseguit fer acalar el cap. Alzines supervivents de la sequera i la xuclada del banyarriquer. Estepes que embaumen els silencis dels vespres. Mates que tarden quinze o vint anys a guanyar l'esponera que les abelleix. Oliveres i ullastres que escampen el verd pel roquissar. Vos ho dic clarament: estic emprenyat. Preferesc mil vegades un alemany respectuós que aquest mallorquí que ignora que una alzina centenària ja no és només seva, sinó nostra i del paisatge, malgrat estigui dins la seva finca. Si un dia de mal averany la seva nissaga haguera de regir el nostre destí, m'estim més que s'extingeixi la raça, si també s'estronca la seva estirp depredadora. Tenc el cor emmalaltit de veure com en mitja hora ha posat fi a un bocí de vida que ja pertanyia a la meva mirada.

Dilluns, 10." Després d'un viatge per descansar, hom necessitaria dos dies per descansar del viatge. Envejo els grans viatgers del segle dinou, per als quals el temps era un concepte abstracte, útil només per establir la freqüència dels àpats i la disposició dels actes socials. Aleshores, els matisos entre veure i mirar establien les diferències. Les seves escriptures de ruta eren l'expressió d'una lentitud mesurada pel gaudi de la contemplació. Ara veiem molt i miram poc. Reincorporat a la pressió de la realitat quotidiana, recuperada la rutina, tot plegat me sembla haver somiat un viatge. Finalment, les fotos del viatge seran el viatge. Me passa que som d'efectes retardats, lent per escolar el suc d'una vivència apressada: necessit un llarg procés d'assimilació de la bateria d'impactes, processar la informació: s'esvaeixen les evidències i s'enforteixen els detalls. Els sediments són la part més densa d'una altra realitat que he intuït més enllà dels itineraris turístics. La memòria olfactiva, "tots els llocs tenen olors que són senyes d'identitat" complementa la memòria visual. I la memòria visual guarda fragments del trajecte que prenen dimensions diferents a les reals. Alguns països tenen la capacitat de fer-nos recordar un passat que ja hem viscut. Altres, en canvi, ens fan oblidar un futur que haurem de viure. Abans m'agradaven més els segons. Ara, però, estim els primers, perquè afavoreixen el retrobament amb una part de mi arraconada, silenciada per les mesures asèptiques d'una civilització que defuig el contacte físic com a forma de coneixement. Sicília, Marroc, Malta són jo en la meva infantesa. Una certa innocència de viure a través de les sensacions i dels sentits. Alemanya, Bèlgica, Holanda seré jo si no puc evitar-ho.

Dimecres, 12." El Partit Popular encomana la ponència sobre Patriotisme institucional a una basca i a un català, ministre del govern central "quin detall de la diversitat autonòmica!" per tal de fer, de la Constitució, el missal de la reconquesta i ficar-la, sota pal·li, als dissidents per l'orifici de sortida. El líder de l'oposició proclama que la defensa del patriotisme ha de ser el senyal d'identitat dels socialistes, que han perdut els referents, mentre alguns perifèrics parlen, amb més convicció electoral que íntima, de federalisme. El secretari general del PSE-EE escup que el repugna qualsevol cosa que faci pudor de nacionalisme i fa seu el lema franquista Una, Grande y Libre, tot i que en altres paraules, potser fins i tot més barroeres. El procés d'involució política a l'estat espanyol sembla mal d'aturar. Les llibertats estan sota vigilància i s'analitzen les mesures legals per retallar-les sota qualsevol excusa. Malauradament, han escollit l'opció de la provocació i de la violència verbal per sotmetre els nacionalistes a un exili interior difícil de suportar. El setge és cada cop més ferotge. En el País Basc, el PNB intenta plantar cara a la situació, però ha de lluitar en massa fronts. A Catalunya, CIU manté dos discursos contradictoris. De primer, consolidà l'adversari en el poder i ara n'és ostatge a ca seva. L'esperança fa aigua. La pèrdua és imminent. El que avui és dolent, demà serà molt pitjor.