Per a una societat tan convençuda de la seva moral com l'americana, que es permet matar qui delinqueix, un fill díscol és qualque cosa pitjor que un càncer. A hores d'ara, milions de famílies dels Estats Units planyen el senyor i la senyora Walker perquè el seu fill John vivia entre els talibans i, tocau fusta!, com un taliban. La reacció inicial de la gent honesta ha estat de rebuig. Sols un tipus viu i experimentat com Colin Powell sap que els Estats Units són a punt de perdre la guerra de l'Afganistan. John Fhillip Walker ha sobreviscut al càstig selectiu dels bombarders ianquis i a la cacera salvatge de l'Aliança del Nord, i això planteja una situació que el Pentàgon no havia pogut preveure. Déu era revolucionari si el mataven. Aquest tal Walker ho pot ésser, revolucionari, si continua viu. Però, si cal llevar-lo d'enmig per tal de dissipar dubtes a la humanitat sobre la benignitat de la guerra d'Afganistan (la humanitat és la societat occidental, la resta del món és ferralla), qui s'encarrega de matar-lo, a aquest jove eixelebrat? Anem a pams. De moment, John Fhillip guareix de les ferides i després, en sortir de l'hospital, en bona lògica hauria de comparèixer davant aquest tribunal militar que Bush ha creat per tal de dictar penes exemplars en contra dels presoners talibans. Vist des de l'òptica de Bush, John Fhillip no sols és un taliban, sinó que és un traïdor, perquè ha lluitat contra els Estats Units. I un errat de comptes, és evident. Aleshores li haurien de tòrcer el coll. Però, qui fa la passa, qui fa el primer gest per a llevar-lo d'enmig? Hem de sospesar la magnitud de la tragèdia que se'ns aproxima. John, a qui els pares i els veïns qualifiquen com una persona de caràcter angelical, renega del miracle americà. És clavat a qualsevol d'aquests joves pàl·lids que se suïciden tirant-se d'un pont per avall o que es converteixen en carn de patíbul després de disparar tot un carregador damunt els infants que baixaven de l'autobús escolar. Si més no, el sentit de la seva protesta contra una societat opressiva és la mateixa. Allò que diferencia John dels altres és que la seva sortida de botador, en lloc de reforçar el sistema moral del país, el qüestiona. Ai las! Al marge d'Amèrica hi ha altres móns, això ens ve a dir. En el comportament de John Fhillip Walker, hi ha una vessant idealista que el converteix en un enemic del sistema, molt més perillós que Ben Laden. Aquest enderroca torres altíssimes, però Walker obre interrogants en el cofoisme ianqui. Per a entendre'ns, aquest al·lot amb barba fa més mal que un intel·lectual. Les companyies cinematogràfiques, que eren a punt de filmar guions patriòtics segons els esquemes de les pel·lícules filmades per John Wayne "és a dir, pel·lícules a les quals els indis serien substituïts per talibans i John Wayne continuaria essent John Wayne", ara s'ho repensaran. Walker ataca tots els cors de la pàtria americana. Renega del cristianisme, de la cultura i dels costums dels seus majors. I tot plegat, ho fa per a satisfer un ideal humanista que no té parió des del temps del Che Guevara. Déu meu, quin problema! Heus ací que la Bomba Bruta, d'afectes devastadors, que anunciava Ben Laden, acaba d'esclatar i en realitat no s'anomena Bomba Bruta, sinó John Fhillip Walker. Entre el cowboy que acaba amb els indis, que aquest era el missatge que Bush va proposar a Hollywood per a tractar la guerra de l'Afganistan en el cinema, o el cowboy que opta per fer-se indi, que ha estat l'opció triada per Walker, hi ha una diferència de plantejament ideològic tan abismal, que els ciutadans americans hauran de recórrer a les aspirines per a refer-se. O als barbitúrics, si no poden superar la depressió. Aquest país que exporta herois, que és els Estats Units, té el seu taló d'Aquil·les en el dubte. I Walker els pot empastifar de dubtes. Els efectes de l'explosió Walker no trigaran a notar-se i seran pitjor que els provocats per qualsevol carta amb agents bioquímics. Walker hauria de comparèixer davant el tribunal militar designat per Bush, però heus ací que es tracta d'un idealista. I a un idealista se li dispara com al Noi del Sucre, per l'esquena, si cal, però no se'l condemna a mort amb les lleis a la mà. D'altra banda, si el govern Bush fa gala de magnanimitat i el perdona, qui pot tenir la certesa que qualsevol dia no conti, amb pèls i senyals, allò que va passar a la presó de Kalai Jangi. Oficialment els presos s'amotinaren i no va quedar altre remei que matar-ne uns quants centenars. Em fa pensar, aquest cas, en la matança de presos republicans a la plaça de toros de Badajoz que s'atribueix al general Yagüe. Què passarà si Walker ven una exclusiva contant la veritat? Amèrica pot contaminar-se d'àntrax, però no d'ideologia amoral. Realment si aquest al·lot de vint anys, ferit i brut, proclama la seva discrepància amb la democràcia americana, li pot plantejar un problema força seriós a Bush. Sabent-ho, el fa matar o l'indulta? Altre temps ho hauria consultat amb la botella, però ja no beu. Segons diu fa confidències als cans. Cal pensar que ho consultarà als seus cans.