Quan el temps s'aclarí una mica, vaig voler anar fins a Sineu a observar les conseqüències de la ventada i la calabruixada. Pel camí que en diuen real per dos motius concrets, en primera perquè hi és, no és virtual, i en segona perquè el va ordenar fer un dels primers reis de Mallorques, ara no em feu dir quin, Jaume II potser, o el rei Sanç, que s'hi construí un palau a la vil·la on ara i fa un fotimer d'anys habiten les monges tancades, per més senyes. Concepcionistes Franciscanes volia dir. Bé, deia, just arribant a Puntiró ja es començaren a veure pins arrels a l'aire, ajaguts troncs i brancam, com combatents abatuts després de greu batalla. Molts. Semblava que en darrer extrem havien intentat aferrar-se els uns als altres i tanmateix l'esforç va ser inútil. Els que no fregaven els morros per terra, o sia, el brancam, estaven torts, en posició molt forçada. També eren arbres agonitzants perquè, he sentit dir que quan les arrels han ensumat una mica d'oratge, són faves comptades, verdegen una mica més que els abatuts, però tenen la mort darrere l'orella. L'ull de la vida els minva en escreix. L'ull mestre en diuen per aquí del que pot decidir la teva vida o la teva mort. Després de Puntiró, la caserna, on darrerament han pintat un míssil de la senyoreta Pepis a la portassa per cert, sempre tancada ara, un quilòmetre o dos més avant el pinar ja clareja des de sempre, hi ha més terreny de conradís i qualque ullastrar. Just arribant a Ses Olleries, a la vorera de la carretera vaig veure un ullastre abatut. Vaig aturar el cotxe i posar peus a l'herba de la vorera. Es tractava d'un ullastre jove gens ni mica exsecallat mai en la vida, o sia, amb un brancatge atapeït a balquena, i que a més havia provat de sobreviure arrelant damunt una roca pelada. I ho havia aconseguit fins que les forces de la naturalesa sobrada li havien fet el contrari. Jo duia entre cella i cella aquelles tres alzines bellíssimes, robustes, magestàtiques, senyorívoles, que hi ha a la vora d'un casetó, a la dreta, així, mirant Sineu, entre Santa Eugènia i el llogaret de Ruberts, ignorant del tot el nom concret de l'indret, la finca en qüestió. I pensava: Què se n'haurà fet de les meves admirades alzines? Deuen haver resistit la ventada? I sí, vaig poder comprovar que eren allà mateix, dretes i ufanes, més fresques que una cama-roja i aquí no ha passat res. Qualque branqueta esmotxada sí, clar, però res més. I mentre continuava camí, a poc a poquet, a seixanta o setanta com a màxim per martiri dels que sempre empenyen, tenen pressa de res, de tot, pip pap! Flix-flax llums llargues, vaig anar arribant a Son Joan Arnau. I pins per terra tots els que vulguis, però oliveres, ullastres, figueres, cap ni un. Bono, qualque figuera abatuda sí, i ametllers també, però ja eren morts abans de la ventada. De set talment, de la sequera, del desordre climatològic d'aquests darrers anys, la vintena funerària que jo li dic. Aquesta observació em va fer tornar al punt de reflexió que vaig llegir a part o banda fa un grapat d'anys: el pi, aquí, a les nostres illes era un intrús, un colonitzador, o sia, el de les espases més llargues, les llances de puntes més esmolades, creixia de qualsevol manera onsevulla que queia un pinyó deixondit, fertilitzat en abundància per la bonança del clima, la calor, el tuf de la terra, la mínima llacor. Però solia arrelar en horitzontal, superficialment, xuclant la necessària humitat a l'alzinar, l'autòcton boscatge. Fins que la mateixa naturalesa tendeix a tornar a posar les coses a son lloc natural, l'ordre establert d'antuvi, malferir la intrusió del pinar, enderrocar cases edificades dins caus de torrents, afusellar urbanitzacions manllevades a les rambles naturals de xaragall, devastar negocis, restaurants, hotels de primera línia on els han entrat còdols com els dos punys fins al segon pis. Supòs que la llei de costes tornarà a fer els ulls grossos i vostè i jo els pagarem la greu recepta de restauració. Bé, l'avantatge rau en el fet que ja hi esteim acostumats.