La lobotomia és bella, com es llegeix a les actes parlamentàries de totes les legislatures estatals en parlar de la Constitució espanyola, com n'és de bonica i que bé es conserva per tenir 23 anys. A les Balears, amb un Estatut que si fos home, apallissaria la dona i, si fos dona, seria violada, ens hem de conformar a saber que tenim la promesa irisada d'un REB, l'esperança ocellada d'una Operació Antich, l'espurneig d'unes competències sanitàries que no se sap si s'accepten a les bones o si es reben amb mala bava... i girar els ulls atònits cap a la Constitució bellíssima, sensual, estremidora. La poesia de la política "com l'amor veritable" consisteix precisament en això: a celebrar cada any que hem passat descontents al costat de la nostra parella; i si no que ho preguntin a Gabriel Cañellas i Francesc Antich, o a Maria Antònia Munar i Eberhard Grosske. Ara, quan una ONG com Acció Familiar critica la Conselleria de Benestar Social perquè en els seus escrits dirigits al món escolar confon «sexualitat amb genitalitat» (altres confonen Balears amb Cosa Nostra), cal preguntar-se si no cal redefinir l'eròtica del poder. És lícit incrementar de bell nou la majoria d'edat als 23 anys que actualment té la Constitució? Aznar, almanco, nega que la Constitució hagi abandonat l'esplendor de la primera joventut, i li llança floretes amb el seu delicat català domèstic: «Recia moza, borrega, tía buena, tú sí que estás hecha una mujer-mujer». Jo sempre he estat de l'opinió que la majoria d'edat hauria de tornar als 25 anys en el cas de les dones i als 95 en el cas dels homes, i establir ben clarament que tota relació prèvia amb la política o les urnes ha de ser inclosa en els supòsits de la llei de protecció als menors. Però, ai, les meves propostes no poden convèncer cap polític, més interessats a captar el vot dels nadons i dels morts que a ser operats amb una bona i sana lobotomia.