Les ofenses del cel

El cel no és cosa dels humans. A qualque llibre sagrat deu estar escrit que els homes actuen malament si envaeixen l'espai dels déus. Potser Nostradamus en diu qualque cosa a les Centúries Astrològiques. I potser no. A Nostradamuns li atribueixen la predicció de qualsevol fet consumat o dels fets més nimis, com és ara la predicció encertada de quan se li tallarà la posta a la gallina roja que té en el corral la padrina d'en Miqueló. És un dir, és clar. Nostradamus pega més amunt quan assenyala el futur. Precisament va fer més d'una predicció de com anirien les relacions dels humans amb el cel. Tan cert és que ja diuen que va anunciar l'atemptat de les torres bessones. No ho sé. Amb independència del que pugui haver predit, és evident que els humans hem comès un pecat de supèrbia transitant per camins que comunament han estat d'ús exclusiu dels angelets i de la gent sagrada. I necessàriament, aquesta gosadia, havia de tenir un càstig que ens obligàs a reflexionar. L'home va ésser fet a imatge del Creador, però a diferència d'ell no podia enlairar-se. La cosa tenia la seva explicació. Podia, l'home, trescar pels camins infinits d'arreu del món i creure's la criatura més perfecta de la Creació. Tanmateix, en aixecar els ulls, sempre tendria oportunitat d'experimentar la seva petitesa. Adés meravellant-se davant la immensitat de la volta estelada, adés percebent l'amenaça dels déus quan els niguls passen baixos i una verga de llamp il·lumina l'entorn. La raó d'ésser de l'home no rau a guanyar diners ni a estimar, sinó a embadalir-se en la contemplació del cel mentre monologa sobre el sentit de l'existència. Diguin el que vulguin els enginyers, no es preveia a l'esquema de la Creació la possibilitat que l'home violàs l'espai celestial amb ocells de ferro. Tal gosadia s'ha d'interpretar com una agressió a les divinitats, de manera que era evident que un dia o l'altre n'hauríem de passar comptes. No amb Déu, perquè aquest, en la seva bondat infinita, es troba molt per damunt de les nostres actituds provocatives com per a prendre'ns seriosament. Més aviat ens havíem d'autocastigar amb els instruments que simbolitzen la nostra supèrbia. Vulgues no vulgues, i al marge de versions més o menys vulgars dels que ho interpreten tot en clau terrestre, l'atac als símbols més significatius de la puixança capitalista, com eren les torres bessones, va venir del cel. No podia ésser d'altra manera. Damunt Sodoma i Gomorra varen ploure bolles de foc. Enmig dels carrers de Nova York, caigueren ferros flamejants. Bush i Bin Laden haurien de reflexionar sobre la correcció del món que construïm i, en veure'n les mancances, per ventura moderarien les seves posicions respectives. L'un i l'altre, i tots plegats, hem fet enfurir el cel. Heus ací una lectura bíblica d'allò que va esdevenir-se l'onze de setembre i que, de cap manera, els agents de la CIA no han d'excloure per inversemblant. El cel ja no és una mena de senalla on anaven a parar les nostres pregàries, sinó un espai infinit on s'amaga la paüra. Mentre els ciutadans americans guaiten les avionetes de fumigar amb desconfiança, els pastors de l'Afganistan observen l'infinit, temorencs que s'obri i apareguin monstres d'acer anunciant mort. Els uns i els altres tenen motiu per a posar-se en guàrdia. Del cel procedia la maledicció islàmica que va matar milers d'innocents. I tenim la certesa que en tornar a obrir-se el cel serà per a matar altres innocents que, a més a més, són pobres. Potser, abans que la fatal profecia s'acompleixi, els d'aquesta part del món hauríem d'assegurar-nos que no ofendrem el cel. Encara que sigui demanant consell a Wojtyla.