Tortures diverses

El Pacte de Progrés de les Illes Balears va néixer sota la síndrome de Penèlope, un intens treball de teixir i desteixir. O sota la síndrome de Sísif: cada esforçat triomf espenyat per un estira i arronsa. O sota la síndrome de Tàntal, que no podia mai agafar les pomes aparentment tan a l'abast. O sota la síndrome de Prometeu: un cop robat el foc al PP, el fetge d'Antich és devorat. O sota la síndrome de Job o sota la síndrome de... L'estiu de fa dos anys molta de gent afirmava que, en gran mesura, el Pacte havia estat possible gràcies a Francesc Antich. És possible que la seva pervivència continuï depenent d'ell. Per això, els uns i els altres haurien de saber fins a quin punt poden tibar la corda de la paciència del president amb treballs cíclics que converteixen les tasques de Govern en un castell de cartes. Sincerament o cínica, tots els signants continuen fent una bona valoració de l'acord i, si més no, aposten pel seu manteniment fins al 2003. No costa gaire imaginar que la frase «el Pacte no s'ha de mantenir a qualsevol preu» té, en la boca d'Antich, un sentit component de reflexió personal. Francesc Antich ha d'imposar la consciència dels límits, fins i tot en el seu entorn més pròxim. El triaren. I, ara, o el continuen volent o el lleven, perquè això no és manera de tractar ni al pitjor dels teus enemics. Però és Antich qui els ho de fer saber. Si no ho ha fet.