La governabilitat

Jaume Matas palesava, diumenge passat, a les pàgines d'Última Hora, una joia pregona perquè ha iniciat l'ofensiva conta el Pacte de progrés (la de tardor, és clar. I en van...?). Concretament, deia, a Joan Mestre, que «ha llegado el momento de pasar a la acción». Els vaixells "o sigui, els arguments" per intentar l'abordatge del Consolat, els hi ha cedit Maria Antònia Munar. En un país presidit per la maduresa cívica i on, conseqüentment, la incultura política no fos tan aberrant com ho és en el nostre, Matas i Munar rebrien una xiuladissa tot just que s'atrevissin a trepitjar el carrer. Se n'han fet mereixedors. Con aquell qui diu, a ambdós se'ls veu la filassa abans de girar el cantó. Vull dir, que l'ambició personal de l'un i de l'altra per a fer-se amb un pam més de poder, supera, amb escreix, les consideracions crítiques que provoca, entre la dreta, l'actuació del govern Antich. Parlant clar i català: les coses, en el país, no van tan malament, ni prop fer-s'hi!, perquè el Partit Popular no pugui dedicar-se a fer una oposició responsable des del parlament mentre espera la convocatòria d'eleccions. En canvi, Matas s'entesta a fer-nos creure el contrari "és a dir, que el caos és total i absolut", de manera que es dedica a vendre el peix en el carrer. Això obliga González Ortea, impulsat per la «dialéctica de los puños y de las pistolas» que propugna el ministre local, a elevar el to de la crítica parlamentària tot i córrer el risc de quedar-se amb el cul a l'aire. En el Parlament, tant les afirmacions com les desqualificacions s'han d'argumentar i, sobretot, s'han de demostrar. En el carrer, en canvi, que és on actua Matas, basta cridar per damunt el renou ambiental perquè la gent s'aturi a escoltar-te. I això és el que fa Matas d'ençà que li retiraren la cadira en el Consolat de Mar: cridar l'atenció, encara que sigui a cop de corn. Pretén, d'aquesta manera, recollir adhesions, sense reparar que fa un demostració d'incivisme, perquè la radicalització social és més pròpia dels franc tiradors que dels polítics amb el cap damunt les espatles. Tanmateix, qui cedeix els vaixells a Matas per a intentar l'abordatge del Consolat o qui li procura oxigen quan s'ofega per cridar massa, és Maria Antònia Munar. De l'observació de les maniobres de la senyora és fàcil extreure dues conclusions. L'una és que confon, massa sovint, els avantatges de maniobrabilitat d'un partit frontissa com és UM amb el xantatge clar i llampant. L'altra, que fa de la frivolitat política un enginy, no un art. Vull dir que les virtuts de la senyora, tan lloades per observadors ben diversos de l'actualitat política, comencen a ésser qüestionades. La senyora amenaça, massa sovint, els seus aliats amb el trinxet per davall la taula i revifa ambicions adormides en el cor d'en Jaumet de les Rambles fins al punt de fer-lo actuar de manera grotesca. Ni l'amenaça ni l'engany poden ésser moneda d'ús corrent en l'activitat política. Són, a tot estirar, un recurs del qual no se n'ha de fer abús. La senyora, si li queda un bri de sentit comú, sabrà que no ha de rompre el Pacte. I en té prou, de sentit comú, com per saber que no ha de desdir-se dels seus compromisos per bé que el Partit Popular li ofereixi un morrió d'or. Aleshores, què passa? Fet i fet "i al marge de recollir el que pugui pellucar", l'augment de la crispació política que ha originat la senyora darrerament respon a una intencionalitat ben clara, com és la d'acaparar l'interès de tothom de cara al discurs institucional de la Diada de Mallorca. Quan ella parli, ni els colomets de la Seu han de parrupar. Vull dir que la senyora continua apostant per les maniobres d'imatge que, tot sigui dit, li han permès arribar a governar Mallorca. Cada temporada provoca un cop d'efecte. No s'adona que, una vegada en el poder, això és molt poca cosa, i que per aconseguir adhesions cal mostrar públicament un treball de gestió sòlid i rigorós. Les martingales continuades o els dinars a dues veles amb Mallorca en joc, no interessen l'electorat. Tanmateix, ni ella ni Matas, no se n'adonen del seu error i continuen amb les seves fins al punt de confondre un dinar de comares amb una reunió d'estadistes. Ni l'un ni l'altra no poden fer-se pitjor propaganda que la que es fan. Els ciutadans comencen a mirar-los amb recança. Sempre estan amb raons. I això, fins i tot fatiga els més incondicionals.