La reconquesta

L'obsessió del Pacte de Progrés de mantenir-se en el poder en contra de les lleis normals de la natura, que asseguren que Mallorca és i serà conservadora amb la mateixa rotunditat que afirmen que la Verge nom Maria, ha fet que José María Aznar consideri objectiu prioritari la reconquesta de les Balears. Fa uns dies va reunir el govern a Quintanilla de Onésimo, que és el seu lloc de comunió amb l'espanyolisme, com ho va ésser Covadonga per a don Pelayo i Burgos per a Franco. A Quintanilla de Onésimo, el senyor Aznar ha pogut sentir les més íntimes vibracions patriòtiques quan els galls de llavor el desperten a trenc d'alba. «España vuelve a amanecer», mormola en sentir-los, i ai del camió de Bimbo si encara no ha passat amb el pa del dia per fer-li les torrades! Organitza una saragata a la cuinera que rieu-vos-en del Gurugú. En fi, érem a Quintanilla amb el govern reunit. Ana va servir personalment el berenar, endiumenjada amb pinta i mantellina. «Atención señores "va interrompre la xerrameca, Javier Arenas" como ya calculo que saben, nuestro querido presidente, siendo un chavalín, recibió clases de solfeo en el monasterio de Silos, concretamente del padre Teodosio de la Vaca Serrana que, como todos ustedes también saben, es el autor de... (va pegar una ullada a l'anotació que havia escrit al tovalló de paper i justament el vent l'havia fet volar. Aleshores va tossir, va empal·lidir i va continuar a la valenta)... es el autor de La Vaca lechera en su versión culta de violonchelo y harpa latina». Va interrompre'l, Aznar. «O sea, que sé mogollón de canto», va afirmar, tot procurant no perdre's la reacció de cap component del seu equip. Aquests es limitaren a capejar en signe d'afirmació, volent suposar que era obvi que el seu Josemari sabés cant, no endebades en el cotxe duu totes les cassettes de Julio Iglesias. Va recuperar la paraula, Arenas: «Pues bien, con vistas a concienciar a los españoles sobre la necesidad de recuperar a las Baleares para el tesoro sagrado de la patria, hemos decidido llegarles al corazón. Y voy al grano sin más preámbulo, señores. Todos ustedes también saben que una de las canciones más emblemáticas de nuestro acervo cultural es «Pena, penita, pena». Tots digueren que sí. «Pues bien "va prosseguir Arenas", a sugerencia del equipo de eruditos que ha consultado nuestro compañero Jaime Matas, ahora llevará por título «A Mallorca durante la Guerra Civil» (Matas va intentar explotar el seu protagonisme amb un somriure a penes entrevist, però va topar-se amb la mirada reprovatòria de Josemari). Va explicar-se, Arenas: «El título está tomado de una poesía de don Bartolomé Rosselló Ponte o Ponce y nos parece el más adecuado para introducir a los españoles en el mensaje emocional e ideológico que se desprende de «Pena, penita, pena». La conversa va generalitzar-se. «Yo voy a cazar el venado con Enrique Ponce» "explicava Àlvarez Cascos" «¿sabéis si este músico es pariente de Enrique por parte de madre?» Ana repartia pernil i bocinets de truita amb patata, el vi se l'abocaven ells mateixos. Va tornar a demanar silenci, Arenas. «Allí va la noticia, que es el meollo de la campaña: nuestro amado presidente cantará en público 'Pena, penita, pena'». Va fer-se un silenci expectant. «En el programa de María Luisa Campos», va puntualitzar Ana. «Y los beneficios del disco, que luego grabará, serán para la ONG 'Niños sin una madre patria que les quiera'», va afegir Arenas. La reacció dels ministres va ésser espontània. «'Qué cante, qué cante, qué cante!», clamaren amb insistència. A tot això, el president va reclamar silenci, amb un gest adust de la mà. «Esperaba que lo pidierais "va confessar, ja dret, i espolsant-se les miques de la camisa. I va començar: «Si en el firmamento podé yo tuviera...» Va interrompre'l, Ana. 'No, no! "va dir-li" Empieza desde el principio, Josemari, tal como lo harás en televisión». «Si tú me lo pides, Ana», va respondre ell, tot procurant dissimular un gest de reprovació cap a la seva esposa pel fet d'haver-lo interromput. Va embotonar-se l'americana, i va anunciar: «Para todos ustedes, A Mallorca durante la Guerra Civil, del maestro Bartolomé Rosselló y Pont». Ara va desembotonar-se-la, a l'americana, tal com fa Julito, i començà: «Si en el firmamento podé yo tuviera/ esta noche negra lo mismo que un poso,/ con un cuchillito de luna, lunera/ cortara los hierros de tu calaboso». Va sentir-se Matas: «Visca Mallorca lliure i conservadora!» I un comentari d'Arenas: «Jaime tómate una tila». Cantava Aznar: «Si yo fuera reina de la lú der día,/ (un breu dubte. Prosseguí:) der viento i der má,/ cordeles de esclava yo me señiría/ por tu libertá!». Va detenir-se per fer un comentari, Josemari. Va dir: Os lo digo antes de que vosotros me lo digáis a mí. Ya sé que este verso de si yo fuera reina no se ajusta a mi recia personalidad». Va produir-se un comentari tan generalitzat com espontani: «No, no. Claro que no. No cuaja con el bigote». Va tornar a imposar silenci, Aznar, amb un gest, a penes insinuat, de la mà dreta. «Bien "va dir-los" agradezco vuestro consejo. Encargaremos al maestro Chapí que haga un apaño». I acte seguit va tornar a agafar el to: «Ay pena, penita, pena 'pena!/ pena de mi corasón,/ que me corre por las venas 'pena!/ con la fuerza de un ciclón». Va exclamar Rodrigo Rato: «'Viva la Blanca Paloma!» Va dir-li Mariano Rajoy: «Contente, Rodrigo, que Josemari es mucho Josemari ¿sabes?». «Por supuesto» "el va tranquil·litzar Rato" «Lo de la blanca paloma no tiene un sentido personal». Va aprofitar el parèntesi, Matas: «I en dir això del cicló que no seria d'allò més adient un toc de flabiolet?» Va moure el cap, negativament, Arenas. «Si acaso un rasgueo rabioso de guitarra», va afegir. Prosseguí Aznar: «Es lo mismo que un nublao/ de tiniebla i pederná». No va poder estar-se callat, Jaume Matas. «I jo sé ben bé què és això! "va dir als que tenia més a prop" A Felanitx em tiraren un mac que em fregà una orella...» El feren callar. El president espanyol continuava. Una especial emotivitat tingueren els versos finals: «Yo no quiero flores, dinero, ni parmas,/ quiero Baleares llorá tus pesares/ y estar a tu vera, Mallorca del arma,/ bebiéndome er llanto de tus soleares». Mayor Oreja va ésser el primer a felicitar Josemari. «Queda tan emotivo como 'Cuando salí de Cuba'», va comentar. «Que no se mariconee más» "exclamava Fraga que era per allà i ho havia sentit tot. I demanava al mosso d'hotel, que portava una jaqueta amb botonada daurada: "«Mi general, que los cañones abran fuego a discreción y cuidado con los hoteles». Àlvarez Cascos era l'únic un xic crític amb l'actuació d'Aznar. «Tal vez le convendrían unas clases de entonación antes de mostrarse en público», comentava. «Échale una mano "va intervenir Jaume Matas". ¿Acaso no eres íntimo de Jaime Morey, el de Gescartera? Empal·lidí, Cascos. «¿Y acaso a ti, Jaimito querido, no te han dicho que los pichones no zurean?», va demanar-li al ministre de Medi Ambient. Però la picabaralla no va prosseguir. Josemari feia un bis i no tingueren més remei que guardar compostura.