En el país de Don Ramón María del Valle-Inclán, que tan bé va saber retratar, sempre és possible "per difícil que sembli" el más difícil todavía. És cert que, per a desgràcia de la condició humana, la corrupció és una realitat social o col·lectiva pràcticament universal, de la qual no en tenen cap exclusiva ni els països del tercer món, ni els del segon, ni els del primer "encara que, òbviament, en aquests darrers estigui menys justificada. Perquè d'alguna manera podem distingir entre la corrupció per necessitat de sobreviure i la corrupció per pura cupiditat o afany de folrar-se ben folrats. La qual cosa, tanmateix, no vol dir que no sigui moralment condemnable en tots els casos, especialment pel fet de podrir o desfer els teixits i les estructures socials de mala manera.
Per descomptat, el darrer afer que s'ha destapat "o que es va destapant progressivament, i sembla que n'hi ha per una estona", el de Gescartera, ens ofereix un conjunt tal de circumstàncies i irresponsabilitats que bastaria per si sol per a confirmar-nos que aquest país o aquest Estat és un vertader esperpento "per utilitzar el vocabulari de Valle-Inclán", un descomunal esperpento, format per un conjunt interminable d'esperpentos a una menor escala, el que no vol dir que no tenguin tots i cadascun la seva importància, el seu impacte destructiu. Per cert no deixa de ser curiós que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans incorpori el mot esperpèntic sense acollir al mateix temps el castellanisme que l'origina. Al capdavall, la força semàntica d'esperpento és innegable. De fet, tal vegada hauríem d'anar pensant en la possibilitat d'encunyar un neologisme colpidor per a una realitat tan vella: Esperpentolàndia.
Els fets i les circumstàncies són realment desoladors, del tot propis per a provocar la vergonya col·lectiva més general, si no ens trobàssim ja més aviat vacunats per tants d'altres episodis semblants. Però en aquest darrer cas "per ara" de Gescartera ens escandalitza no sols la santa barra del protagonista principal "el qual darrerament ha declarat haver «oblidat» el número de la combinació de la seva caixa forta" i la dels seus col·laboradors ans també, i encara més, la incompetència o incapacitat totals demostrades per la CNMV per a controlar degudament una part important de les entitats financeres dedicades a la intermediació en el mercat de valors. Perquè en aquests moments la gran pregunta no és sols com ha estat possible el que ha passat en Gescartera amb la connivència "per activa en el cas de certes personalitats massa ben situades o per activa o per passiva en el cas de la CNMV" ans també, ja que "sigui com sigui" ha estat possible aquest escàndol, quants afers semblants poden haver-se produït i estar covant.
Una gran vergonya hauria de commoure l'opinió pública d'aquest país esperpèntic. Una gran vergonya i la indignació corresponent hauria de somoure el Govern de l'Estat, I els partits polítics que el recolzen, tots, no sols el PP. Convergència i Unió té també, a hores d'ara, una punyent responsabilitat. Especialment si un membre de CiU rep l'encàrrec de presidir la comissió d'investigació parlamentària.
