Mesquites

Potser resulti impertinent recordar que a la guerra de Bòsnia (1991-1995 de l'era cristiana), els edificis religiosos eren un objectiu preferent dels exèrcits programats per al saqueig i la neteja ètnica de les poblacions musulmanes. A començaments del segle XXI, Sarajevo continua essent de les poques ciutats del món que reuneix en un redol ben petit un parell de mesquites, una església ortodoxa, una església catòlica i una sinagoga jueva. En canvi, a l'anomenada República Sèrbia de Bòsnia no hi queden mesquites: els acords de pau varen legitimar la creació d'aquesta entitat ètnicament homogènia i, també, religiosament impol·luta. Res que sigui gaire diferent del que va fer el rei a qui retem homenatges florits cada darrer dia de l'any.

Potser també és impertinent recordar les expressions d'alarma que sorgeixen quan els musulmans que vénen a recollir patates volen construir una mesquita. En aquest món en què ningú no es declara racista, aquesta pot ser la prova del cotó, més que la de la filla que surt amb un Mohammed o un Karim, perquè això en definitiva els succeeix a molt pocs. Integrar-se torna a ser convertir-se, encara que ara els nouvinguts també tinguin l'opció de venerar l'estupidesa dels programes televisius de famosos i les rodes de premsa de futbolistes. Menteix aquell que diu que no té res en contra dels magribins però veu la mesquita com una provocació o una amenaça, mentre pensa que els musulmans poden resar, si tant volen, en magatzems abandonats. Marta Ferrusola n'és el paradigma apocalíptic: faran tantes mesquites que acabaran amb les nostres entranyables esglesioles romàniques. Per acabar de ser imperinent, diré que no crec recordar que Marta Ferrusola hagi declarat mai que els centres comercials d'extraradi o els aparthotels de cinc plantes siguin taques per al nostre paisatge espiritual de tota la vida.