Una mica per casualitat, em cau a les mans un plànol de situació de les catorze mesquites de l'antiga Madina Mayurqa, la capital de la Mallorca musulmana dels segles X, XI i XII. El que avui és Palma té un centre que encara conserva un cert regust d'hàbitat per a moixos i canonges, una façana marítima ideal per a teló de fons de retransmissions de festivals de la cançó o de cròniques de societat i un extraradi que podria ser el de Valladolid o el de Màlaga, si aquests tenguessin un rètol en català de cada vint-i-set o vint-i-vuit. La Madina Mayurqa, en canvi, devia ser vagament semblant als laberints de carrers foscos de Fes o de Maràqueix, i els catorze minarets devien alçar-se sobre una petita mar de casetes baixes. Cada matí, el muetzí devia despertar els veïnats amb el seu toc d'oració, carregat de misteri però suposam que empipador (igual que el cant dels gorrions) en la seva funció de despertador. L'any 1229, el Conqueridor entrava a la ciutat. Aviat no en va quedar pedra sobre pedra. Avui conservam alguna resta d'aquells temps, però, per descomptat, cap mesquita. Sobre el lloc on hi havia els temples musulmans s'hi varen alçar sobretot esglésies i convents dedicats a la mateixa fe en nom de la qual els moriscos serien expulsats, alguns segles després, de tot el regne d'Espanya, i els jueus serien obligats, vulguis o no vulguis, a convertir-se a la sobrassada i a la xuia. Moltes de les nostres esglésies principals (la Seu, Sant Miquel, Sant Francesc, Santa Clara, la Mercè) descansen sobre un sòl que durant segles va estar consagrat a Al·là.

Potser resulti impertinent recordar que a la guerra de Bòsnia (1991-1995 de l'era cristiana), els edificis religiosos eren un objectiu preferent dels exèrcits programats per al saqueig i la neteja ètnica de les poblacions musulmanes. A començaments del segle XXI, Sarajevo continua essent de les poques ciutats del món que reuneix en un redol ben petit un parell de mesquites, una església ortodoxa, una església catòlica i una sinagoga jueva. En canvi, a l'anomenada República Sèrbia de Bòsnia no hi queden mesquites: els acords de pau varen legitimar la creació d'aquesta entitat ètnicament homogènia i, també, religiosament impol·luta. Res que sigui gaire diferent del que va fer el rei a qui retem homenatges florits cada darrer dia de l'any.

Potser també és impertinent recordar les expressions d'alarma que sorgeixen quan els musulmans que vénen a recollir patates volen construir una mesquita. En aquest món en què ningú no es declara racista, aquesta pot ser la prova del cotó, més que la de la filla que surt amb un Mohammed o un Karim, perquè això en definitiva els succeeix a molt pocs. Integrar-se torna a ser convertir-se, encara que ara els nouvinguts també tinguin l'opció de venerar l'estupidesa dels programes televisius de famosos i les rodes de premsa de futbolistes. Menteix aquell que diu que no té res en contra dels magribins però veu la mesquita com una provocació o una amenaça, mentre pensa que els musulmans poden resar, si tant volen, en magatzems abandonats. Marta Ferrusola n'és el paradigma apocalíptic: faran tantes mesquites que acabaran amb les nostres entranyables esglesioles romàniques. Per acabar de ser imperinent, diré que no crec recordar que Marta Ferrusola hagi declarat mai que els centres comercials d'extraradi o els aparthotels de cinc plantes siguin taques per al nostre paisatge espiritual de tota la vida.