El PSM guanya el PSIB

Primer de tot s'ha de constatar que el PSM, que sortia com el més perjudicat pel Pacte de Progrés, ha tengut dos anys d'execució governamental no gaire brillant en cap aspecte. Per això precisament, idò, la seva feblesa en teoria s'hauria d'haver incrementat moltíssim. Però no ha estat així. Al contrari, com a partit va saber reaccionar i a pesar de certs problemes menors pareix estar bastant sòlid. Al PSIB li ha passat exactament el contrari. Sortia en una excel·lent «pool position» i la tasca governamental, a pesar d'algunes ombres i fracassos sectorials, ha permès anar creant una molt bona imatge popular d'Antich però, paradoxalment, el partit fa aigua, si no per tots sí almanco per molts de costats.

La multiplicació de problemes interns en el PSIB de Mallorca a pobles com Algaida, Inca, Binissalem i, els d'ara, a Manacor i Alcúdia no són anècdotes. Són mostres que quelcom no funciona en el partit. No és lògic que a un partit que detenta el poder (tot el condicionat que es vulgui, però visualment és el PSIB qui té el poder: la presidència) se li acaramullin tants de problemes locals. És ben clar que tot això no té per què tenir un paral·lelisme a l'hora de les eleccions, però sens dubte indica que, si més no, la situació interna socialista té massa vies d'aigua que, segur, no són res de bo en vistes al 2003. En el PSM, en canvi, tot pareix anar com una seda. Els detractors diuen que és perquè Mateu Morro ha sabut controlar gairebé tothom donant càrrecs a tort i dret que es tradueixen en fidelitats que ho seran mentre duri la festa. Bé, encara que fos així, que no és el mateix que ha fet, o podria haver fet, el PSIB (així com tots els altres partits)? Així que tal suposició no val. El cas, el que compta i el que es pretén analitzar aquí, és que aquests dos partits, en aquests dos anys, han seguit camins aparentment inversos. Mentre que el PSM, molt tocat el 1999, s'ha sabut reorientanr orgànicament i tenir un partit sòlid, el PSIB, que partia d'una situació boníssima, ara està patint problemes per tot. Fa la sensació que els dos partits representen models completament inversos. Els socialistes ho fien tot a la presidència, a intentar posar en marxa allò tan comentat en aquesta columna com és l'Operació Antich que vol convertir el president en el líder social del progressisme autoctonitzar, encara que sigui a costa d'un enfebliment considerable del partit. Tant ho pareix, així, que fins i tot a vegades és com si la direcció del PSIB es preocupàs més de la creació de la futura plataforma apartidista, i que aquesta fos la via de penetració social en vistes al 2003, que no d'arreglar el desastre intern que és el partit. Pel contrari, en el PSM, la llosca rebuda per la derrota (la pèrdua d'un diputat quan es tenia la certesa d'augmentar-ne almanco un) de 1999 va tenir un efecte com de vacuna contra qualsevol moviment intern dissident, i tothom pareix d'acord a jugar-se-la no pel paper institucional, que és un mer apèndix, sinó per l'enfortiment del partit, agrupació a agrupació. Queden encara dos anys i molt plourà (és un dir) fins que veiem què passa, però hores d'ara, i a l'espera de veure, si la veim, la tan repetidament anunciada plataforma social antiquista, pareix que el PSM li està guanyant la partida al PSIB.