La decisió del Partit Socialista de Mallorca "PSM" de demanar a Brussel·les el reconeixement del dret a l'autodeterminació és una fita que molts s'apressaran a arxivar en el calaix de les curiositats, de les anècdotes que es produeixen a l'ombra o als suburbis de la història. Ens atreviríem a dir que per a una bona part de la població autòctona d'aquestes illes és difícil d'imaginar un estatus polític que vagi més enllà de l'actual marc autonòmic. Molts d'anys d'història han conformat una manera molt reductora de veure'ns a nosaltres mateixos, que ens sentim hereus i pobladors d'una història que s'hauria consolidat des de la constitució de l'Estat espanyol en la seva forma actual. Però la història és un organisme viu, que creix i madura incessantment. Durant la dictadura del general Franco, l'autonomia com a eina política tampoc no havia estat imaginada més que per alguns il·lusos que, si manifestaven públicament les seves aspiracions, eren assenyalats com a elements subversius d'un ordre que havíem de creure natural i l'únic possible. I, no obstant això, allò que va començar com una simple descentralització administrativa va evolucionar cap a la recuperació d'unes porcions de consciència nacional, avui àmpliament compartida, i no només perquè així ho manifesta la presència de formacions nacionalistes en la vida política, sinó, i sobretot, perquè els partits no nacionalistes "també de dreta" s'han vist obligats, per la demanda popular, a reconèixer i a donar suport a determinades expressions d'aquest nacionalisme. Amb l'esperit de l'Estat de les autonomies afectat d'anèmia política "n'hi ha prou de recordar la incursió del secretari d'Estat de Turisme, Juan Costa", i a les acaballes d'un estiu en què UM i PSOE s'han pegat colzades per exposar els respectius dissenys de futur, la determinació del PSM podria ser interpretada en clau d'oportunisme polític. Però la iniciativa no mereix una resposta roïna. Es tracta d'una proposta que eixampla un horitzó polític definit per l'omnipresència de limitacions, i que, per tant, mereix una acollida generosa: que no equival, lògicament, a una conversió multitudinària a l'independentisme, sinó a l'adopció d'una actitud que prevegi la possibilitat d'un nou horitzó per a un país adult, lliure, segur, progressista, pacífic i solidari.