Com l'abandonament d'animals de companyia "anomenats ara mascotes", surt cíclicament als noticiaris l'abandonament familiar dels vells "anomenats manyagament padrins pels assistents clínics i socials, entusiàsticament tercera edat pels polítics i els directius de l'associacionisme, o més respectuosament persones majors, pels estudiosos. Jeroni Salom, a la revista Arròs amb Salseta , diu que, per ventura la generació nascuda devers els seixanta és la darrera que ha conviscut normalment amb padrins a casa. Han canviat molt les coses i l'estructura familiar com per no existir encara polítiques de família que incloguin els vells. I passa el que passa. Dins l'estructura familiar antiga, els vells tenien un pes excessiu en tots els ordres, però eren una referència necessària dels orígens, de les desfetes, de les derrotes, de les renúncies que imposa el pas del temps. En el model de vida actual, fet com el muntatge d'una pel·lícula només amb escenes pertinents i plena d'el·lipsis de temps morts, amb happy end inclòs, la família exclou els vells d'entrada. I es canvia el cònjuge amb certa facilitat, sinó amb molta frivolitat, talment es canvia de model de rellotge per a cada ocasió, en aquesta hora en què no fa falta rellotge, perquè ve inclòs als electrodomèstics, al cotxe i al carrer. En aquest temps decorat de rellotges per tot, els vells semblen sobrar-hi, llevat de a l'hora de votar o de cobrir alguna despesa extra. Però manquen residències i polítiques assistencials a nivell municipal per als vells, que, evidentment, no substituiran mai l'afectuosa relació familiar. Però el problema és si la relació familiar és encara afectuosa més enllà del tàlem o de la confitada xerrameca correcta. És ben veritat el que diu Saramago: ni el jove no sap tot el que pot fer, ni el vell pot fer tot el que sap. La necessitat no té llei. I ara hi ha massa necessitats.