Escriure entre línies és un dels recursos més subtils i habituals en situacions, excessivament freqüents per desgràcia, de manca de llibertats. No seria gaire difícil trobar aquí i allà, ara i llavors, brillants exercicis d'imaginació que han servit per deixar amb un pam de nassos inquisidors i censors civils, militars o eclesiàstics. Metàfores, metonímies i tota una extensa gamma de figures literàries han estat emprades amb gràcia i encert per dir tot el que no es podia dir i han quedat com un exemple més que no hi ha manera d'evitar que sigui dit allò que cal dir. A molts lectors, especialment els més joves, els pot semblar que amollar avui una parrafada com aquesta és un signe inequívoc de senilitat, però resulta que tan caparruts són els que volen protegir la llibertat d'expressió com aquells que sempre troben una excusa per limitar-la, la qual cosa es ben equivalent a suprimir-la. Doncs bé, la forma moderna i més actual d'aquests sòrdids interessos està disfressada darrera absurdes i barroeres lleis de protecció dels drets de còpia, que malden per fer sobreviure formes de negoci que les tecnologies digitals han fet obsoletes i anacròniques. L'essència de la batalla està en el fet simple, però profundament democràtic, que l'expansió d'aquestes tecnologies està propiciant i que no és altre que posar a l'abast de qualsevol, que tingui interès i coneixements suficients, eines per tractar la informació que són tan potents com les que tenen al seu abast les grans corporacions i governs. Potser no tant, però si són suficients per qüestionar la impunitat de la que gaudirien si no existissin eines i persones disposades a desafiar els poders establerts. Tant és així que no els ha quedat més remei que acudir a una legislació abusiva per tal d'evitar el que és inevitable i, a més, fan embustes a l'hora d'aplicar-la. És el que està passant amb la llei de protecció dels drets de còpia digitals (als Estats Units, de moment) on aquests dies s'està dirimint en els tribunals la seva constitucionalitat, en un procés que ha estat iniciat i instigat per investigadors informàtics de dues universitats d'allà. Resulta que l'associació americana de cases discogràfiques va llençar un desafiament públic que tenia per objectiu veure si algú era capaç d'eliminar determinats entrebancs per fer còpies inclosos en unes mostres de música digital. La idea de l'associació no era, d'entrada, dolenta ja que com a resultat aconseguirien o demostrar que els entrebancs eren raonablement bons o si, per contra, algú aconseguia la seva eliminació, i com a premi, li pagaven quatre rals a canvi del seu silenci. Però no havien comptat amb que el desafiament atrauria un equip d'investigadors universitaris que varen aconseguir, en un tres i no res, eliminar els entrebancs i, per comptes dels diners, varen preferir escriure un article científic on explicaven els detalls de la feta. Les discogràfiques varen amenaçar els investigadors amb accions legals i els investigadors varen descobrir, amb esglai, que poden anar a la presó per la seva feina i, per consegüent, varen decidir que els calia contraatacar si no volien estar per sempre més amb l'espasa de Dàmocles que els suposa fer bé la seva feina d'acord amb el que és la base del mètode científic, com es qüestionar-ho tot, l'escepticisme com a metodologia, sense el qual no seria possible el progrés del coneixement.

Després de retirar l'article d'un congrés científic, varen optar per presentar-ne una versió lleugerament modificada a un altre, ensems que plantejaven davant els tribunals la constitucionalitat d'una llei que, en definitiva, els prohibeix la recerca de la veritat científica, en concret, la veritat sobre la suposada efectivitat d'un mètode que evitàs fer còpies de música digital. De moment, l'equip d'investigadors ha rebut el suport de les seves universitats així com de les dues associacions professionals tecnològics més grans del mon, l'ACM i la IEEE. En resum, Galileu deu somriure en veure que més de quatre-cents anys després de la seva mort, un decenni després que el Papa de Roma tingués barra a bastament com per perdonar la seva heretgia, a l'altre cap de món, un investigador informàtic, de nom Felten, s'hagi trobat encara amb els mateixos problemes que ell. Per acabar, i que no sia dit, tal com estan les coses arreu, no seria gens sobrer tornar a entrenar una de les destreses que està indissolublement unida a la escriure entre línies i que no és altra que la de saber llegir-hi entre línies. Només per si un cas.