L'enrenou estiuenc d'aquesta nissaga concupiscent dels Gescartera (ja s'ha encunyat això dels gescarteristes) no ha sacsejat cap consciència ètica: és indubtable que algunes butxaques se'n ressentiran, però no estan els temps per sermons i no hi haurà ja cap recriminació, en part perquè no hi hauria unanimitat sobre la font idònia per impartir-la i en part perquè ja fa temps que s'han perdut les claus del gènere homilètic. Però si hom obre les orelles podrà escoltar encara com una minoria hi exigeix una amonestació estètica. La desaparició de milers de milions "ni com a problema ni com a solució" no mereix ja ni un instant d'atenció de les nostres acostumades neurones, però no hem pogut deixar de fixar-nos en aquests Jaguars dels Camacho i Cia. que l'han acompanyada amb la mateixa regularitat que la nit acompanya la posta de sol. Igualment hem estat castigats amb la reaparició de les camises de ratlles amb el coll blanc (un intent inconscient del fill del bancari, aspirant a banquer, de maximitzar la diferència white/blue collar, no fos cosa que el confonguessin?), dels xalets de cinc-cents milions amb font custodiada per una guarda de nanets de pedra escapats de Leroy-Merlin, per la invasió del vestit jaqueta i dels rellotges de dos milions de pessetes, elements i ensems símbols tots que apareixen a la història. Tant se'ns fot el trastorn ètic, però hem de denunciar el desgavell estètic que tot això suposa.
Ara bé: s'ha d'anar molt alerta amb les qüestions estètiques: confirmats criminals de guerra han estat capaços d'arrasar una ciutat per fer-se amb una pintura de Leonardo, però quan hom veu Gil y Gil amb aquelles guayaberes a l'instant comprèn que de la seva boca no sortirà cap paraula sàvia ni propera a la veritat. D'una banda és just que tothom tingui dret a vestir-se com vulgui i a exhibir el rellotge que pugui, d'altra és necessària i urgent una mínima protecció estètica abans que els efectes del mal gust afectin els nostres ànims, que han suportat totes les catàstrofes ètiques imaginables amb plena responsabilitat ciutadana, però que difícilment superaran la pròxima combinació de Jaguars, rellotges de preu milionari i arroves de laca i de moral calvinista. Potser en l'origen d'aquesta acumulació hi ha una confusió: és cert que Max Weber va provar que l'ètica protestant, i especialment el calvinisme, és un dels fonaments morals del capitalisme, posat que la intensa dedicació a les activitats seculars pot pal·liar la incertesa de la pròpia salvació, però les directrius espirituals de Baxter que van codificar aquesta màxima (o la versió contemporània de Bruce Wilkinson, que ha venut quatre milions d'exemplars als EE.UU. d'un llibre que ho actualitza) "i que es resumeixen en el principi que Déu estima els bons negocis", no poden afavorir aquest malson estètic que ens castiga des dels telenotícies.
Hem de protegir aquesta facultat estètica perquè és el mateix sentit que ens avisa que alguna cosa falla quan el president Aznar s'apodera d'un avió militar per arribar d'hora a una festa privada, mentre que tothom sap com és de gran el goig estètic que hom sent en coincidir en la classe turista d'Spanair (o fins i tot d'Ibèria) amb un conseller o amb un ministre, un goig (el goig de la normalitat) només semblant al de seure-hi prop de Claudia S. o Naomi C. No és que l'ètica i l'estètica hagin d'anar a l'una, sinó més aviat que quan ja fa temps que no se'ns imposen referències ètiques només ens falta que ens engeguin aquests insofribles suplicis estètics. Creure que una passejada en Jaguar redimirà tota una vida de grisor i de ballar-la magra és una creença tan irracional com la d'aquells que estan certs que si no mengen porc se'ls obriran amb estrèpit les portes del cel. Reivindiquem el bon gust (que ha d'incloure sempre el bon gust per viure i veure i tots els plaers dels sentits i de la intel·ligència) com a antídot d'aquests fonamentalismes de via estreta, o l'estètica dels Jaguars, dels xadors i de les guayaberes "que és la mateixa" acabarà definitivament amb nosaltres.