cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
27°

Quadern de viatge

Dimarts, 7. Fou a finals de l'any 1974, quan una colla d'amics intentàvem escriptures útils en el setmanari Dijous, ingenus aficionats al periodisme local del qual, afortunadament, ens foragitaren, que ens proposàrem investigar sobre la figura del batlle republicà, afusellat el 1937, Antoni Mateu, no l'única, però sí la més coneguda de les víctimes d'aquell temps de barbàrie a la nostra petita ciutat. Amb prou feines coneixíem aquelles històries que ningú no gosava contar o que alguns xiuxiuejaven atemorits per les represàlies i que feien referència a la dissort d'aquells que moriren per una causa justa, per unes idees de les quals no volgueren renegar. Havíem vist unes fotos a La Ciudad, un setmanari que dirigia n'Alexandre Bergamo i editava n'Antoni Vich a la mateixa impremta des d'on sortiria la revista Brisas, amb el batle Mateu, en el balcó de la Sala o enmig de la plaça, acompanyat del president de la república Alcalá Zamora. Sabíem que n'Antoni Mateu, que a la fotografia duia un vestit fosc amb ratlles blanquinoses, camisa blanca, jersei cru i corbata obscura, havia estat un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear, un partit regionalista d'arrel popular, que havia accedit a la batlia després de la dimissió de Mateu Pujades i que havien afusellat l'any 37, juntament amb Emili Darder, Antoni Ques i Alexandre Jaume. Per tot arreu, però, només trobàrem un silenci dens i poruc, portes de la memòria tancades a pany i clau, àdhuc entre les persones més properes, aquelles que el conegueren i tractaren. Tampoc no era estrany, en un temps en que els col·laboracionistes, botxins i delators eren encara vius i tenien una certa influència en cercles del règim, en àmbits econòmics afavorits pel moviment. Així mateix, el consell de redacció del setmanari, que haguera pogut estalviar-se mostrar el llautó, ens negà el seu suport. El resultat fou tot un seguit de notes disperses que mai no prengueren forma d'escrit i claudicàrem davant la impotència d'esbrinar la veritat dels assassinats, la brutalitat de les venjances. Record, si la memòria no me falla, que tinguérem accés a una còpia del Consell de Guerra que volia justificar aquella atrocitat, la vaig guardar durant anys, però no l'he poguda trobar ara que la necessitava.

El passat dia 30 de juliol, festa dels patrons d'Inca, els sants Abdon i Senén, l'ajuntament de la ciutat proclamà Fill Il·lustre Antoni Mateu, del que la gent que el conegué deia que fou un bon batle i, sobretot, una bona persona, justa i íntegra. Com que no vaig poder assistir a l'acte, ignor si es féu esment a les altres víctimes de la repressió, aquells que moriren tan injustament com Antoni Mateu perquè pensaven de manera distinta fent ús de la seva llibertat. Alguns d'ells foren morts, amb la complicitat de la fosca, a les foranes del poble, amb un tir a la nuca, abandonats a les cunetes per anònims executors que als cafès bravejaven de les seves gestes. Crec que amb un homenatge o un nomenament no es fa justícia a una mort injusta, però es reconeix un error del passat, suposa una certa rectificació de la història i retorna la dignitat a unes persones que mai no la perderen, ans al contrari. Les reconciliacions no poden basar-se en la mentida, sinó en la veritat. Cadascú és responsable dels seus actes. Els assassins tingueren els seus dies d'injusta glòria. Les víctimes, una mort de silencis i les seves famílies només pogueren plorar els éssers estimats i patir-ne les conseqüències.

Dijous, 9. Pascal s'adonà de la impossibilitat de provar lògicament l'existència de Déu. A la fe, a la creença, no s'hi arriba, doncs, mitjançant el raonament rigorós, sinó a través de la necessitat o el convenciment. La raó ens allunya de Déu i, això no obstant, són afortunats aquells que troben conhort en la seva il·lògica existència. La fe ultrapassa la voluntat de tenir fe i creure no obeeix a un acte voluntari. No creu qui vol creure, sinó qui necessita creure. Sovint envejam aquelles persones que, en la joia o en la dissort, sobretot en la dissort, s'aferren a la fe, a la convicció que res no és inútilment dolorós, que tot té, o tendrà, sentit. Fins i tot, tenen el consol de culpar algú de la seva desgràcia. Els qui no creuen, però, on han de dirigir els seus ulls?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.