Fa quasi una quinzena d'anys, tot just jo m'havia incorporat a la pràctica docent, hi havia una operació que amoïnava algun dels meus companys de claustre: el concurs de trasllat. Llavors, permeteu-me l'excursus, no hi havia competències en matèria educativa i tots els qui havien aprovat les oposicions en alguna de les matèries que no fos la de català havien de prendre part en el concurs estatal, la qual cosa volia dir que et podia tocar Zamora, Ceuta o Motilla del Palancar. Quedar a l'illa on es residia era com si et tocàs la loteria. A més, et podies passar anys i anys en la incertesa de l'expectativa de destí mentre esperaves la plaça definitiva. Tot plegat, i aquí era on volia arribar, passava que devers la segona quinzena de novembre, la sala de professors era un bullici de gent que emplenava paperassa i que seleccionava un per un tots els instituts de l'Estat espanyol segons l'ordre de preferència. Això feia que circulassin també annexos del BOE on venien explicitats per províncies els centres d'ensenyament secundari de cada una d'elles. La meva sorpresa era que ciutats messetàries com Burgos, per exemple, per aquelles saons amb gairebé la meitat i un poc més dels habitants que tenia Palma, tenia més instituts de Batxillerat que no Palma. La veritat era que no ho entenia. Tot un misteri!
Llegint aquest diari aquesta setmana, amb la informació de les dades dels llits hospitalaris se m'ha refrescat la memòria i he tornat amb el pensament quinze anys jove. A hores d'ara, ja no és cap misteri aquella situació que fa quinze anys em sorprenia. M'hauria agradat trobar-me amb una informació que encara relativitzàs o fes més evidents les xifres: quantes places hi ha de clíniques privades? Segurament la proporció seria inversa. I a partir d'aquí s'hi escau fer-se una pregunta: ¿la proliferació de clíniques privades "amb tot el meu respecte, evidentment" és fruit d'un afany lucratiu del poble illenc, és fruit d'un tic per exhibir i fregar pels morros això que som la província més rica de l'Estat espanyol, o en canvi, obeeix a una necessitat, pagada amb un esforç suplementari de les famílies, per tal de cobrir el dèficit (de places, d'infraestructures, de personal) que planteja la sanitat pública? I és evident que ens podem fer una altra pregunta: ¿és lícit, ètic, etc. que fent una aportació a l'estat, via impostos, que és allò que cou, no via novenes o proclames, superior a la mitjana estatal hàgim de rebre uns serveis que sempre es troben a la coa de tots els índexs relatius de tot l'estat?
Quan es planteja aquesta qüestió sempre surten amb allò de la solidaritat: que les (ells en diuen regions) riques han de contribuir i fer-se solidàries amb les pobres. El principi "atès que no es pot dubtar, i molt menys a l'ombra del mostatxí, de la infalibilitat de la constitució" em sembla, com a mínim, plausible i entenedor. Ara bé, el que no em sembla entenedor és que els beneficiaris de la solidaritat hagin de tenir uns millors serveis públics que els que exerceixen la solidaritat. O, els qui exerceixen la solidaritat s'hagin de pagar un plus "via entitats privades" per optar a uns serveis mínimament equiparables amb els de la resta de l'estat.
Però hi ha més misteris, entens lector com és que, si cada any es baten rècords a l'aeroport, hi pot haver queixes sobre la marxa de la temporada turística i aflorin informacions on diuen que la d'enguany no té tanta d'ocupació com la de l'any passat? On es col·loca aquesta gent que ve? Davall un pont? Dins un pinar? «en casa de unos primos?».
