Quan un cap de policia "ara és el cas del cap de la Policia italiana" admet que hi va haver «excessos» en l'actuació dels seus agents, no és desitjable haver estat, ni de comparsa, en el lloc dels fets. Ara, Gianni Gennaro, cap de la Policia italiana, s'ha vist obligat a reconèixer aquests excessos a la cimera del G-8 "i què hem de dir? Al cap i a la fi, la mort sempre és un excés, i més si és per bala", o sia una actuació més enllà del que fins i tot aquest senyor considerava necessari.

A tot això, sembla que el Govern espanyol encara no s'ha recordat de demanar explicacions al govern de Berlusconi pel tracte que varen rebre alguns ciutadans espanyols. Els governs alemany, francès i britànic, malgrat la complicitat sense escletxes amb els objectius de la cimera "els explícits i els implícits i/o ocults", reaccionaren tot d'una en defensa dels seus ciutadans i demanaren les explicacions oportunes. Ni que sigui per color, varen fer allò que un ciutadà qualsevol espera que faci el seu govern per ell quan és agredit per policies d'un altre estat.

Les bones relacions d'Aznar amb Berlusconi, l'enfilall de coincidències, la bona química que es desenvolupa en les seves trobades; i, sobretot, la vergonya que sent el president espanyol perquè uns súbdits seus siguin tan indisciplinats i expressin la seva dissidència fins i tot fora casa, embrutant així en sagrat nom d'Espanya: tot això i una mica més ha fet que el govern espanyol abandonàs els espanyols de Gènova a la seva sort. Ni una paraula. Que es fotin.

Naturalment, tot plegat és causa i efecte dels distints graus d'intensitat amb què és viscut el patriotisme per uns i altres ciutadans. Vegeu com tres països europeus han reaccionat en defensa dels seus ciutadans, i com Espanya se n'ha desentès. I és potser Espanya, ara que hi pens, l'Estat des del qual s'excita més el patriotisme, ni que sigui de berbena i de banda de música, taxín-taxan. La moraleja és tan clara que no és menester ni referir-s'hi. Però ara, quan resulta que sí, que la Policia italiana es va excedir en la repressió dels dissidents, què creu el govern espanyol que ha de fer? Potser una nota formal per anar passant i deixar-ho tot tal qual? O potser ni això? Al capdavall, l'estiu, aquesta calorota..., els funcionaris de vacances...

Total, per un bords del contuberni judeo/maçònic/comunista...