La pròpia veu, la llengua pròpia i la pròpia cultura també tenen deserts i és un símptoma clar d'intel·ligència reconèixer-ho. Només la curtedat mental i moral de determinats individus i grups, amb més xovinisme que raó, empren el possessiu «nostre» i «nostra» per afirmar que el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura són la suma de totes les perfeccions i virtuts. És bo sortir del propi cercle, per veure que la nostra cultura, el nostre país, la nostra identitat, la nostra vida no és res més que la suma de totes les cultures, de tots els països, de totes les identitats i de totes les vides que ens han configurat al llarg dels segles. Només el poeta, quan arriba al cim de la cultura, sap que perdem molt de temps en els deserts de la pròpia veu, parlant amb l'arena, és a dir, discutint si es más propi dir «arena» que dir «sorra».