La confusió posmoderna sobre els costums i la multiculturalitat
de saló que gaudim i patim alhora "això sí: per barris" han anat
desvirtuant els models tradicionals d'home (i dona) públic, però
com que mai no arribarem a estar governats per polítics asèptics i
com que la política sempre estarà condicionada per les emocions, no
ens hauria de fer nosa una mínima teoria sobre quin tipus de
polític domina i representa cada època. Sempre serà una aproximació
especulativa i temerària, perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la
tirallonga de dirigents que hem anat coneixent és la distància,
sovint imprevisible, entre les façanes públiques i les
personalitats reals. I sempre serà una especulació arriscada, mala
de fonamentar, sotmesa a la facilitat dels contraexemples molt més
que amarrada al recull inductiu: poden imaginar-se poques
personalitats tan oposades com les de Reagan i Margaret Thatcher,
tot i que la memòria identifica estretament llurs polítiques.
L'alternativa en voga és l'aparença feble (Blair, Zapatero,
Jospin, a més de tots els inconeguts premiers escandinaus o dels
estats petits de l'Europa democràtica) o rígida (subtipus
populista: Berlusconi, o aristocràtic: Chirac) com a façana de
conviccions fortes (potser perquè ningú "malauradament" no gosaria
palesar conviccions febles), i la temptació és identificar la
feblesa amb l'esquerra i la duresa amb la dreta (Artur Mas n'és un
contraexemple deliciós i desideologitzat, i Chaves o Ibarra de més
ambigus). També hi ha personalitats buides amb poques conviccions
(amb molts coneixements no n'hi ha: la saviesa sense arrels és una
antinòmia, i amb pocs ningú com el Bush de torn). En un altre eix,
juxtaposat, Aznar té el mèrit d'haver implantat el factor distància
per damunt de la fortalesa i de la convicció, i n'encapçala la
classificació: podria fer a tots els anteriors un màster de com ser
igualment i màximament distant amb els immediats i amb els llunyans
(molts sospiten que això és de fet timidesa mal païda, que en
qualsevol cas li fa impossible contar un acudit sense
preanunciar-lo).
Mirant enrere, hi havia els clàssics forts de personalitat amb
independència de les necessitats del moment (Adenauer, de Gaulle:
el moment és dur i la fortalesa del caràcter, n'hi hagi o no, no
pot amagar-ho). Hi havia els forts (fortes) de conviccions
(Thatcher), on la fortalesa era tanta que n'errava qualsevol ús
encertat i que de fet ha sepultat qualsevol encert. Ara només hi ha
els forts per obligació (per l'obligació, obtinguda dels
predecessors, de fer el cor fort) més per l'entorn que per les
conviccions: Sharon o l'Arafat de fa vint anys, i "embolcalls i
incògnites sobre la veritable personalitat a part" Ibarretxe. El
model de tots és F.D. Roosevelt, que sortí de la duresa dels
moments amb els màxims valor i èxit des d'una personalitat que
hagué de ser esperonada per l'època per descobrir-se. Dels altres,
dels contemporanis, només el temps dirà si la fortalesa és virtut o
vici. El més patent exemple i interrogant és la fortalesa "gairebé
d'indigestió" que representa Arzalluz, que ha fet del personatge
públic el seu únic jo: ja veurem, d'aquí a no més de vint anys, com
acaba, si en memòria insigne o en record catastròfic, si en
veritable història o en tragicomèdia.
A la mediterrània sud sempre havíem confós la fortalesa amb
l'egocentrisme i amb la força bruta (Franco, que ho exemplificava,
va conrear amb profit la marrada), i al món sencer dictadors de
tots colors l'han equiparada, directament, amb l'absurd (exemple:
qualsevol governant no democràtic, en general, i els sàtrapes
sud-americans "que als nostres ulls tenen més difícil amagar llurs
absurds, sobretot els absurds estètics", en particular). Ara ens
toca aprendre que la dimensió de la solidesa o feblesa de les
conviccions i del caràcter "que acompanyen cada home o dona tots
els dies de l'any" són eixos molts distints de la mala educació, i
que no tenen vacances. No tots els polítics ho tenen present, i
seria interessant estendre l'especulació a la forma, l'estil,
diríem, que tenen els polítics de fer vacances (un model: el
desapercebut John Major a la meseta). Ningú no pot negar que hi
tenen tot el dret, a les vacances, igual que tots nosaltres a
oblidar-los ni que sigui durant vint breus dies.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.