algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 24°
33°

Psicopolítica de les vacances

La confusió posmoderna sobre els costums i la multiculturalitat de saló que gaudim i patim alhora "això sí: per barris" han anat desvirtuant els models tradicionals d'home (i dona) públic, però com que mai no arribarem a estar governats per polítics asèptics i com que la política sempre estarà condicionada per les emocions, no ens hauria de fer nosa una mínima teoria sobre quin tipus de polític domina i representa cada època. Sempre serà una aproximació especulativa i temerària, perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la tirallonga de dirigents que hem anat coneixent és la distància, sovint imprevisible, entre les façanes públiques i les personalitats reals. I sempre serà una especulació arriscada, mala de fonamentar, sotmesa a la facilitat dels contraexemples molt més que amarrada al recull inductiu: poden imaginar-se poques personalitats tan oposades com les de Reagan i Margaret Thatcher, tot i que la memòria identifica estretament llurs polítiques.

L'alternativa en voga és l'aparença feble (Blair, Zapatero, Jospin, a més de tots els inconeguts premiers escandinaus o dels estats petits de l'Europa democràtica) o rígida (subtipus populista: Berlusconi, o aristocràtic: Chirac) com a façana de conviccions fortes (potser perquè ningú "malauradament" no gosaria palesar conviccions febles), i la temptació és identificar la feblesa amb l'esquerra i la duresa amb la dreta (Artur Mas n'és un contraexemple deliciós i desideologitzat, i Chaves o Ibarra de més ambigus). També hi ha personalitats buides amb poques conviccions (amb molts coneixements no n'hi ha: la saviesa sense arrels és una antinòmia, i amb pocs ningú com el Bush de torn). En un altre eix, juxtaposat, Aznar té el mèrit d'haver implantat el factor distància per damunt de la fortalesa i de la convicció, i n'encapçala la classificació: podria fer a tots els anteriors un màster de com ser igualment i màximament distant amb els immediats i amb els llunyans (molts sospiten que això és de fet timidesa mal païda, que en qualsevol cas li fa impossible contar un acudit sense preanunciar-lo).

Mirant enrere, hi havia els clàssics forts de personalitat amb independència de les necessitats del moment (Adenauer, de Gaulle: el moment és dur i la fortalesa del caràcter, n'hi hagi o no, no pot amagar-ho). Hi havia els forts (fortes) de conviccions (Thatcher), on la fortalesa era tanta que n'errava qualsevol ús encertat i que de fet ha sepultat qualsevol encert. Ara només hi ha els forts per obligació (per l'obligació, obtinguda dels predecessors, de fer el cor fort) més per l'entorn que per les conviccions: Sharon o l'Arafat de fa vint anys, i "embolcalls i incògnites sobre la veritable personalitat a part" Ibarretxe. El model de tots és F.D. Roosevelt, que sortí de la duresa dels moments amb els màxims valor i èxit des d'una personalitat que hagué de ser esperonada per l'època per descobrir-se. Dels altres, dels contemporanis, només el temps dirà si la fortalesa és virtut o vici. El més patent exemple i interrogant és la fortalesa "gairebé d'indigestió" que representa Arzalluz, que ha fet del personatge públic el seu únic jo: ja veurem, d'aquí a no més de vint anys, com acaba, si en memòria insigne o en record catastròfic, si en veritable història o en tragicomèdia.

A la mediterrània sud sempre havíem confós la fortalesa amb l'egocentrisme i amb la força bruta (Franco, que ho exemplificava, va conrear amb profit la marrada), i al món sencer dictadors de tots colors l'han equiparada, directament, amb l'absurd (exemple: qualsevol governant no democràtic, en general, i els sàtrapes sud-americans "que als nostres ulls tenen més difícil amagar llurs absurds, sobretot els absurds estètics", en particular). Ara ens toca aprendre que la dimensió de la solidesa o feblesa de les conviccions i del caràcter "que acompanyen cada home o dona tots els dies de l'any" són eixos molts distints de la mala educació, i que no tenen vacances. No tots els polítics ho tenen present, i seria interessant estendre l'especulació a la forma, l'estil, diríem, que tenen els polítics de fer vacances (un model: el desapercebut John Major a la meseta). Ningú no pot negar que hi tenen tot el dret, a les vacances, igual que tots nosaltres a oblidar-los ni que sigui durant vint breus dies.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.