Aquest ha mort en Dato!

A vegades, però, les llegendes importen més que les veritats. La bubota de l'assassí d'aquell president que s'anomenava Eduardo Dato, per exemple, va perdurar molts d'anys a l'inconscient col·lectiu com a acusació absurda. A l'acusat no li resta més que dir «No, no és veritat: jo no l'he mort», talment Jammes Stewart a L'home que matà Liberty Balance. La satanització d'actituds contràries respon massa vegades a llegendes. És impossible justificar el pacte amb un moribund "un trànsfuga és un mort democràticament parlant" dient que en Pavarotti era en Gil i Sineu, Marbella. I persistir fent una subtil declaració de persona non grata per unes declaracions més o menys impertinents en el debat polític. És ben cert que la moció de censura és un recurs tan legal com les eleccions i que no es posen mocions de censura gratuïtament cada dia. Potser no s'ha explicat bé el que ha passat a Sineu, però també, potser, no té explicació en termes estrictament racionals i polítics. L'altre dia un comentarista d'aquests que s'autoanomenen analistes i expliquen estratègies de fons, afirmava estar vacunat contra tot nacionalisme i localisme a causa d'un company de col·legi que els arruixava i insultava els xuetes. No va acabar dient si l'agressiu company era manifestament nacionalista o si havia acabat sent-ho. No és de rebut agafar la part pel tot i no entendre que hi ha de tot pertot. La vida, el món, les societats... són diversos i múltiples. Alimentar les llegendes és alimentar la irracionalitat. I de la por a la violència només hi ha la parrilla d'aquest sant Llorenç serverí en forma de cotxe calat foc.