Del diputat Buele destaquen moltes coses, a més de la nissaga, però jo en resaltaria una: sempre l'he sentit dir el que pensava amb independència de les conveniències. Això ha estat una constant a la seva vida, de manera que, quan era capellà, i deia el que creia, l'acusaven de fer política, i ara que és polític, i continua amb el mateix vici, l'acusen de fer capellanades (sempre me n'he guardat, com de caure, dels estugosos amb la política; seguidors, no necessàriament conscients, del pensament "en singular" de Franco i associats). Un altre dels trets característics d'aquest producte de l'autèntic mestissatge és la feineria; una característica temible, per més que també sigui respectable. Si juntes l'exercici de la llibertat d'opinió i la poca vessa per exercir-la, el còctel resultant pot fer trentrollar la classe benpensant instal·lada en la superficialitat i el no ens hauríem de fer mal.
Ara que tots ens hem posat d'acord a anomenar subsaharians el foscos de pell, convé que qualcú amb prou credencials a la melanina ens tregui d'aquest pou de pardalaria abans que la neutralitat "de llenguatge, d'opinió, de moda, del que vulgueu" ens acabi neutralitzant. Per això m'agradà molt trobar-me amb el senyor Buele que, invocant la negra dignitat del seu pare, em digué: «si mon pare sabés que li deien subsaharià, s'aixecaria de la tomba: ell era negre».
Però no era aquesta anècdota "definidora del personatge, per altra part" la causa d'aquest escrit, si no la hiperproducció epistolar» que li ha sobrevinguda després de cloure el curs parlamentari. Cada dia opina públicament de qualque cosa i això crea, necessàriament, «distància» entre ell i el seu partit, que en silenci dorm més fort. La darrera d'aquestes missives du per títol Porcada política a Sineu, i aquí el mot política es passeja carregat amb tot el seu contingut. Des d'ara us faria messions que les crítiques als pactes municipals de fa 2 anys amb el PP, la qualificació de «podertinent» "un neologisme de creació pròpia que regala a qualcuns dels seus «companys», comparant-lo amb els terratinents d'abans", la definició de la moció de censura de Sineu com a «una de les porcades polítiques més pudentes i grosseres d'aquest estiu» i l'exclamació «fins on s'està arribant en la conquesta i el manteniment del poder polític entre nosaltres!, seguida de la reflexió «Ja no hi valen pactes, ni programes, ni d'altres objectius tendents a transformar una societat massa envellida pel caciquisme local»... no tindran resposta des del PSM i ens deixaran a les fosques. El pragmatisme és necessari en política, però s'ha de poder explicar i, a més, fer-ho. Del contrari, el pragmatisme ideològic es transforma en arribisme personal.
