Segurament heu vist una tanca publicitària en què un grupet de persones de colors i indumentàries ben diversos fan cua en una parada d'autobús. Primer, fa l'efecte d'un anunci de Benetton; després, ens fa pensar en un llenç d'escola surrealista: només Giorgio de Chirico o Magritte serien capaços de situar una parada d'autobús in the middle of nowhere, en una espècie d'erm oníric en el qual els vehicles només poden venir d'enlloc i anar cap enlloc. En aquesta mena de no-lloc, tots, ritualment abillats amb vestits regionals, esperen l'arribada de l'autobús com qui espera Godot, o, si voleu, com qui espera el Mr. Marshall de Luis García Berlanga. En realitat, allò que espera aquesta filera de ninots típics (talment com si els anassin a col·locar a la vitrina de la col·lecció) és la generositat del senyor Fageda, en forma d'autobusos de tretze anys. Quan la meva padrina veia algú esperant, solia dir que semblava que esperava el Sant Adveniment.

La solidaritat amb els pobres és un recurs excel·lent per fer de la col·locació d'allò que ens sobra una acció humanitària. Poden ser excedents alimentaris o medicaments caducats: al Tercer Món hi ha moltes necessitats. De vegades, fins i tot són residus tòxics, tot i que en aquest cas a cap institució no se li acudiria de fer una campanya publicitària amb gent de colorins que espera el residu solidari.

Els antics autobusos de l'Empresa Municipal de Transports estan essent substituïs per uns altres de tan moderns que fins i tot anuncien com a destí, amb lletres totes fetes de llumetes, el Polygon de Llevant. Sic. Els autobusos vells seran enviats a Kosovo, Ucraïna, Gàmbia, el Sàhara Occidental i Cuba. A Bòsnia, per exemple, no hi podran anar, perquè la llei no autoritza l'entrada al país d'autobusos de més de deu anys: una insolència insultant, això de voler ser europeus i no deixar-nos exercir la germanor amb els necessitats. A Bòsnia se li han pujat els fums, tot i que també els països receptors dels autobusos de Fageda coneixeran una pujada de fums important: totes les capitals d'Amèrica Central són irrespirables, a causa dels antics autobusos escolars nord-americans que fan servei pels seus carrers, tots pintats de coloraines i tots vomitant negror pel tub d'escapament.

Com si es tractàs de capses de bombons, els autobusos aniran farcits de menjar. Així, l'imperatiu de donar mobilitat a l'immòbil es conjunta amb el precepte, molt més antic, de donar de menjar al que té gana. No tenc res a dir, en realitat, de les iniciatives que tenen l'objectiu de pal·liar el patiment humà: mentre miram de redreçar aquest món desequilibrat, n'haurem de fer moltes. El problema és que l'Ajuntament de Palma oblida escandalosament un altre manament evangèlic: que la teva mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra. El senyor Fageda no només té molta més mà dreta que mà esquerra, sinó que es gasta les recaptacions dels imposts municipals a pregonar les seves obres de caritat. Amb el que costa la campanya publicitària es podria fer arribar el mannà d'allò que ens sobra a moltes persones que fan cua al bell mig del no-res. Fins i tot es podrien fer coses per anar capgirant el món, encara que això té l'inconvenient que, al final, ens podria dur a deixar-nos sense gent que espera, amb el vestit regional posat, la dàdiva de la nostra solidaritat.