Res no és mort, tu...

L'espectacle és grandiós, subtil i sentimental. L'amor fa propaganda de l'amor i una llàgrima furtiva, com aquella de la cançó italiana, em cau sobre la panxa nua, en la calor infernal del migdia, i jo pens que també era amor el que compartírem a les aules del Lluís Vives, quan ell era verge i jo sant de la cristiandat. Déu meu, com passa el temps! L'espectacle és còsmic, bíblic, sensancional: la intel·ligència tomba un ase "pura raça autòctona" amb una pregunta, alhora que mor, la intel·ligència, com una puça a l'ungla del dit gros, d'avorriment i d'impotència, enrampada, carbonitzada per l'alta tensió d'un idioma que no és el seu. L'espectacle és sublim: qui ahir t'injuriava ignominiosament, avui t'alaba com s'alabava Déu a l'antigor. Res no és mort a ca nostra, tu... L'amor i l'odi són immortals, amic meu.