Els braus

Ràbia, indignació, llàstima, tristesa, impotència! Sobretot, molta impotència. Així, amb aquests adjectius és com definiria jo la festa espanyola dels toros. I és que em sembla impossible creure que encara avui, ja ben ficats dins el segle XXI, hi hagi gent capaç de donar suport a una «fiesta» tan cruel, i encara em sembla més increïble que hi hagi ajuntaments i sectors capaços d'organitzar-la i que l'Estat espanyol subvencioni la «fiesta» amb els diners de tots. Jo no sóc psicòleg, ni metge, ni veterinari, però quan de vegades, canviant el canal de la televisió, em trobo davant la cara d'un brau ferit, ple de sang, amb els ulls mirant l'infinit, sóc capaç de saber que aquell animal malaeix el dia que va néixer i de ben segur que no entendrà mai la seva vida, perquè néixer per morir assassinat enmig d'una plaça plena de gent que gaudeix de veure com l'animal pateix més cada segon que passa, no té explicació. Això és el que el toro ha de saber, que si neix a Espanya, serà víctima del terrorisme. Ara és època de festes, de concerts, de ballar, de revetlles, de diversió. Haver de compartir aquests moments amb l'assassinat d'éssers vius és injust, perquè una cosa no és compatible amb l'altra. Només deman una mica de reclam social, que els que no hi estem d'acord ho diguem ben alt, que els comerços que vulguin i puguin treguin dels seus mostradors els cartells de propaganda de l'espectacle taurí, que siguem conscients que matar per menjar és llei de vida, però matar per diversió és presó!