Així com es va parlar de la mare de totes les batalles, supòs que ara hauríem de parlar de la mare de totes les moratòries. I no és una indirecta al fet que l'invent sigui obra d'una dona, la Presidenta del Consell Insular de Mallorca, sinó una manera de definir l'abast de la decisió que la institució insular vol prendre d'aquí a deu dies. D'entrada s'ha de dir que, una vegada més, la senyora Munar ha agafat tothom per sorpresa. Però això, que tantes vegades li ha estat atribuït com a mèrit, en realitat no en té gaire, perquè es basa en la imprevisibilitat de la presidenta d'UM, que juga amb l'avantatge que no presideix un partit, és a dir, una organització que elabora un projecte polític fruit d'un debat més o manco intens i sotmès a l'aprovació dels òrgans interns legitimats a tal fi, sinó que ella mateixa adopta les decisions que sobre la marxa li semblen les més adequades per assolir els seus objectius, segons la situació política de cada moment. Si no fos així, no seria possible que un militant destacat d'UM i col·laborador pròxim de la senyora Munar, com és el Conseller de Medi Ambient del CIM, Miquel Àngel Borràs, acudís, en la seva condició d'empresari afectat, a una assemblea de promotors i constructors en la qual es varen denunciar els gravíssims problemes econòmics que causarà la moratòria anunciada i es va decidir estudiar la possibilitat de recórrer en contra de la mesura davant els tribunals. No sé què pensarà el Conseller de Medi Ambient, que d'altra banda ja deu estar acostumat a tals incompatibilitats des del moment en què, tot i ésser responsable de la protecció del medi ambient i del paisatge de Mallorca, es fa un casal damunt un penya-segat que domina (i lògicament enlletgeig) la magnífica vall de Superna. A la senyora Munar, en tot cas, la jugada podria semblar que li ha sortit perfecta, si no fos per un parell de llenegades que l'han feta massa transparent. Primer, perquè no s'han calibrat suficientment les conseqüències econòmiques de la mesura. Segon, perquè el creixement s'atura indiscriminadament, i no és el mateix aturar el creixement del sòl urbà d'un poble del Pla que obligar un senyor que acaba de comprar un solar al carrer Aragó de Palma per 400 milions de pessetes a estar ara dos anys o més sense poder-hi construir. I tercer, perquè la limitació del creixement no pot oblidar els aspectes socials quan hi ha una necessitat tan evident de donar solució al legítim desig de tantes famílies joves i modestes de poder tenir o llogar un habitatge a un preu assequible. La inclusió dels habitatges socials dins la moratòria era un error, que a més va induir la senyora Munar a defensar-la amb arguments tan poc assenyats com era dir que no s'havien de promoure habitatges per a persones que mai no s'integraran. Error garrafal, no sols per les reminiscències classistes, per no dir xenòfobes, de l'argument, sinó també perquè demostra que la senyora Munar no té gens clar quines són les persones que compren habitatges de protecció oficial, entre les quals és possible que n'hi hagi de no integrables culturalment; però la majoria són gent ben mallorquina que només per aquesta via es pot permetre satisfer una aspiració tan elemental com és tenir un habitatge digne. Per acabar-ho d'arreglar, quan va haver d'acceptar l'exclusió dels habitatges socials de la moratòria es va passar una mica en demagògia i va voler presentar UM com l'única defensora autèntica del medi ambient. I això, definitivament, a aquestes altures, ja no s'ho creu ningú. De fet, la mesura és necessària i seria totalment positiva si s'hagués precisat molt més. Però així fa la sensació que aquí, el que ha succeït és que s'ha posat en marxa la precampanya electoral i poca cosa més.