Per molt que em concentri i posi tota la meva intenció no puc deixar de pensar en la contractació del jugador més car del món. Reconec que un lustre enrere encara mirava qualque partit de futbol però en els darrers anys aquest negoci "convindran amb mi que després de pagar dotzenes de mils de milions per un jugador hem de ser honests i començar a dir les coses pel seu nom" no sols ha deixat de cridar-me l'atenció sinó que comença a indignar-me força. És evident que la majoria dels afeccionats normals "no tots perquè n'hi ha qualcun, a jutjar pels crits i insults que sent pel cel obert de ca meva quan hi ha partit, que necessitarien amb urgència un repàs psiquiàtric" no tenen gens de poder decisori en el seu club i que, a més a més, la culpa que els directius dels seus equips siguin uns impresentables no és seva. Encara així jo pens que el que sí que està en les mans dels afeccionats dels grans clubs és jutjar les decisions dels seus presidents i començar a ser un poc crítics no sols quan l'equip perd sinó davant fets tan immorals com els fitxatges milionaris. El que compta és guanyar, a qualsevol preu però fer-ho, i fer creure que això s'aconsegueix per la pròpia grandesa del club. Estic convençuda que Florentino Pérez no pensa de veres el que va dir ahir en la presentació, perquè cap persona mínimament equilibrada no pot creure que «hi ha jugadors que neixen per jugar en el Reial Madrid». El president del club blanc sap que fa trampes i que amb aquestes desigualtats es perd l'esperit del joc, però això a ell "i a altres de la seva colla com en Gaspar i companyia" no els importa gens. Vist això a l'afeccionat li queden dues alternatives: defensar aquest tipus de fitxatges i justificar els mil milions que cobrarà en Zidane amb els bons resultats del seu equip i/o sortir d'aquest negoci/secta com ja hem fet molts i tornar als orígens, a la tercera divisió per exemple, on tot és autèntic, fins i tot les grans victòries.