S'acaba de produir un fet molt important i significatiu: hi ha hagut una escissió cap a la no violència en l'entorn d'ETA. El corrent Aralar es constituirà en partit polític. Aquests processos solen ser difícils, i dramàtics en les implicacions personals, però també tenen aspectes frívols que provenen del tancament que es produeix en els caus sectaris del terrorisme. Alguns mallorquins vàrem viure amb una certa proximitat l'acceptació de la via pacífica per part de Terra Lliure, i no tot el debat polític va tenir l'alçada que s'atribuïa aquella gent. Ara ja ha passat temps i moltes coses es poden explicar. La decisió definitiva es va adoptar a can Pere Bascompte, exiliat al Rosselló, al poblet de Pecillà de la Ribera. Hi havia acord gairebé general sobre la conveniència estratègica, tàctica i moral de canviar la lluita armada per la intervenció política a travès d'un partit no violent, però independentista, com era l'Esquerra Republicana de Catalunya. Només s'oposava a aquesta línia un nacionalista valencià, d'un cert carisma però realment intransigent. Aquest valencià, quan va haver acabat els arguments, va recórrer a un xantatge curiós: va dir que ell es mantendria en allò que eufemísticament anomenava «la defensa de totes les formes de lluita», i que en el futur les enciclopèdies el citarien com l'últim resistent. La resposta de Bascompte va ser fulminant: «Em pensava que parlàvem de política, i resulta que tu parlaves d'enciclopèdies».
Aquí, a Mallorca, també tenguérem un cert sarau protagonitzat per un jove montuïrer. La seva detenció, mai justificada, per mor d'un petard a les portes d'Hisenda, va ser el començament d'una comèdia de desbarats. Érem molts aquells que no teníem res, però res, en comú amb ell, però no podíem permetre que la repressió policíaca i judicial de la Cirer de torn actuàs damunt un dels nostres sense resistència. I qui demanà ajuda foren alguns dels seus companys, sospitant que la seva pròpia organització en volia fer un màrtir. Aleshores Tomeu Mestre i Jaume Santandreu organitzaren un Comitè de Defensa que integrà, a més, Josep Maria Llompart, Antoni Serra i Biel Majoral. Tots, naturalment, teníem el telèfon intervengut, però amb tanta mala traça que, quan el despenjàvem, sentíem l'emissora de la Policia. Patriotes com Antoni Torrens es mobilitzaren i férem un cert rebombori amb anuncis als diaris. La gent que menys esperàvem es mostrava sensible i col·laborava. Tret dels nacionalistes capellanescs (la gent d'ordre que ja us podeu imaginar), tothom va entendre que la cosa no anava de terrorisme sí o no, sinó de si havíem de tolerar una repressió desproporcionada que només pretenia intimidar-nos. Vàrem canviar el misser que el seu partit li havia posat pel senyor Gil Matamala, el pare d'Ariadna Gil, que va acceptar defensar el nostre terrorista de pa amb fonteta. Tal com esperàvem, no col·laborà gaire amb el misser ni mostrà mai la més mínima lleialtat ni reconeixement envers les persones que miràvem d'estalviar-li uns quants anys de presó. Afortunadament, el dia del judici, malgrat els nostres temors, no ens va donar cap sorpresa desagradable i en va sortir amb una condemna lleu (curiosament, a Madrid, entre el públic, a veure com acabava, també hi havia el seu company d'organització, el valencià de les enciclopèdies). Quan va tornar, en Maties Vallés l'entrevistà i així va poder manifestar tota la seva subtilesa intel·lectual i la categoria moral que hi ha en el fet de dur pistola. Aralar, al País Basc, ha pres pel camí de la sensatesa. Qui cregui que allà les coses van millor, s'equivoca. El terrorisme deu ser tan esperpèntic com aquí.
