No sé per què, però un dels oficis més incompresos és el de taxista. De totes les històries que heu sentit contar amb un taxista de protagonista, la majoria no el deixen massa bé. La meva experiència personal, si bé no molt abultada, contradiu obertament aquesta mala fama. No és que us contin que hi ha taxistes males persones, però sí que, si us heu de fiar d'aquestes històries, gairebé tots són malhumorats, o maleducats, o remugadors, o xerraires incontrolables... Jo puc dir que, en general, l'escadussera relació que permet un trajecte ciutadà amb el taxista, ha estat o agradable o innoqua. No havia tengut mai oportunitat de veure-me-les amb aquests taxistes que, segons conten alguns coneguts meus, passarien mitja humanitat per les armes, arreglarien en dues hores el problema de l'atur i en cinc minuts el de la immigració. Són, també, segons es diu, els que posarien tots els polítics a fer carreteres. També diuen que, si vols precisar una mica més, al final no enviarien a fer carreteres tots els polítics, sinó tots llevat dels d'un partit determinat. Val a dir que, en aquest sentit, el gremi podria ostentar amb precisió gairebé científica la representació de tota la societat. Però, per sort o per desgràcia, aquests taxistes no els he hagut de tractar, i repetesc que la tònica general és de bona educació i, en els límits raonables de la situació en què s'estableix aquesta relació, d'esperit dialogant i conciliador.

Amb excepcions, és clar.
Com la de dilluns passat, en què un senyor taxista em va atacar de nervis atropellant la meva atenció amb una versió veritablement insuportable dels fets del cap de setmana a l'aeroport. Aquest home, d'aparença pacífica i de paraula enverinada, mantengué fins al final la mentida següent: ara (dilluns) «n'Antich» negocia amb uns i altres, quan el mal ja està fet. Per què no ha negociat abans? Però, senyor, li contestava jo, han negociat, duen dies negociant, el president Antich, el conseller Grosske i el conseller Alomar... Que no!, s'exasperava el taxista. N'Antich s'ha passat dissabte i diumenge a la platja, tocant-se es dallonses, i això no m'ho han contat, bé, sí, m'ho han contat, però un que ho ha vist amb els seus ulls...

I així anava, més que la conversa, el monòleg del taxista crispat. Vaig tenir l'oportunitat d'intercalar una pregunta en el seu monòleg: havia llegit diaris?, ja que els diaris parlaven d'unes reunions més llargues que la quaresma, reunions plenes de vicissituds, comunicats i contracomunicats. Res, no hi va haver manera: «Es diaris diran lo que vulguin dir, mentides, però lo que jo sé ho sé ben cert».

No és divertit. Tenir conciutadans "deixem ara que siguin taxistes o no" que, davant situacions d'alta tensió com la viscuda a les nostres illes el passat cap de setmana, s'entestin a no informar-se o pretenguin fer-ho a través de fonts tan idiotament interessades com la que va informar el conciutadà en qüestió, no ajuda gens a concebre esperances en un país millor. Sobretot perquè la desinformació deliberada i militant, d'altra banda, sempre fa el mateix camí i sempre du a la mateixa urna.