Hi ha mentides que fan carrera. La del «número 1» de qualsevol cosa és, sens dubte, la més popular i divertida o, almanco, la més freqüent i peculiar dels mentiders oficials del sistema vigent en aquest país. Quan vaig publicar la biografia de Luis Miguel Dominguín, l'any 1973, ja vaig escriure un parell de pàgines amb la cèlebre anècdota del torero de Quismondo que aixecà la mà dreta, estirà el dit i es proclamà el «número 1» del seu gremi. Vam riure, un vespre que ho comentàvem, amb Jorge Semprún, Ives Montand i altres comunistes famosos, a can Picasso, a Notre Dame de Vie. Avui, quan ja són cendra i pols el noranta per cent dels «number one» que he conegut en aquest món, pens que, a la fi, només ens queda l'esperança de ser el «número u» del cementeri, Idò!!