Dimarts, 19." L'oncle Llorenç era el marit de la tia Antònia, germana de la meva mare. El fet de ser eixorcs i no tenir fills feia que vessassin tota la seva càrrega d'afectes, que era abundant i generosa, sobre els seus nebots, un dels quals era jo. Durant la meva infantesa, ca seva era ca meva i cap d'ambdós no escatimava l'amor paternal que no havien pogut abocar sobre els fills propis. Com que l'oncle era mecànic, tenien un garatge, un cotxe antic que havia apedaçat per anar a pescar els diumenges i una màquina d'escriure Olivetti per fer les factures de les reparacions, tasca de la qual se n'ocupava la tia, que era l'administradora de les reserves familiars, tant econòmiques, com emocionals. Tot i que mai no vaig parlar amb ell de política, entre altres coses perquè a aquella edat n'ignorava el significat, ni tampoc mai no n'hi vaig sentir parlar amb altra gent, sé que havia estat en el bàndol nacional durant la guerra. Crec que no era un home de profundes conviccions, però sí posseïdor d'una bonhomia i una noblesa naturals. Sigui com sigui, els migdies sintonitzava Ràdio Nacional d'Espanya i era subscriptor del Diario de Baleares, òrgans del moviment immobilitzador.

Quan tenia tretze, catorze o quinze anys anava al seu pis, un habitatge just damunt el garatge, quan sortia d'escola i, durant mitja hora, practicava mecanografia amb la vella Olivetti de fer factures, car semblava útil aprendre aquestes destreses quan l'aspiració social era esdevenir oficinista de banc o d'oficina. La meva tasca, voluntàriament assumida, era copiar a màquina l'article que Joan Bonet, amb tota seguretat, i Antoni Pizà, amb dubtes de memòria, hi escrivien cada dia. Fou aleshores quan, al marge de la meva dedicació de copista o transcriptor, vaig començar a escriure algun pensament de collita pròpia, algun poema de precària construcció, segurament molt dolents i afectats per tot allò que llegia i que, ara mateix, tampoc no en podria jutjar la seva qualitat.

He pensat en tot això al cap de tants d'anys perquè ara, que escric un article setmanal en aquestes pàgines, m'adono de la dificultat d'escriure un article diari i creix la meva admiració per tots aquells que ho fan i, sobretot, per aquells que ho fan bé.

Dimecres, 20." ¿Que pot fer un home pel seu país que sigui més útil a aquest país que als seus propis interessos? Perquè de tota lliurança se n'espera recompensa. ¿Que necessita aquest país de nosaltres que no aconseguim copsar-ne l'essència? Perquè posats a fer el sacrifici que aquest sigui fèrtil. Potser la primera urgència és construir un país que no existeix en la consciència de les persones, que és la primera existència que cal perquè esdevingui real i tangible. ¿I com es construeix un país en la voluntat de la seva gent? I en la d'una gent que no vol tenir país, quin miracle ha d'obrar perquè senti tan seva la terra com la pròpia carn? ¿Es pot deixar només en mans dels polítics l'edificació d'un país? ¿Hem d'aspirar a la servitud definitiva i retre'ns a la dissort d'esdevenir un poble sense país, ni nació, ni estat? Massa preguntes per a tan poques respostes. I, això no obstant, com podem ser útils si el concepte d'utilitat s'esmicola en mil petits bocins de projectes que són desigs de singularitat, diversitat de països personals.

Sovint l'amenaça d'un enemic comú unifica i fortifica, però no tenim enemic comú. Si de cas tenim fronts enemics, alguns dels quals ni tan sols podem identificar clarament i altres que són paparres a la jugular de les quals només ens n'alliberarem quan sadolles esclatin. En una primera consideració, nosaltres podríem encapçalar la llista d'adversaris, perquè tot i que molts feim força, la dirigim en sentits contraris a la força que fan els altres. Empenyem en direccions oposades i malversam l'energia en la part més accessòria de les qüestions. I suposant que aconseguissim tenir un país, en quines mans el deixaríem? Perquè és molt més terrible ser espoliat per aquells que diuen que són dels nostres, que per aquells estrangers l'aspiració dels quals és obtenir el botí. I no ens enganyem, de rapinyaires n'hi ha per tot arreu.