Dimarts, 19." L'oncle Llorenç era el marit de la tia Antònia,
germana de la meva mare. El fet de ser eixorcs i no tenir fills
feia que vessassin tota la seva càrrega d'afectes, que era abundant
i generosa, sobre els seus nebots, un dels quals era jo. Durant la
meva infantesa, ca seva era ca meva i cap d'ambdós no escatimava
l'amor paternal que no havien pogut abocar sobre els fills propis.
Com que l'oncle era mecànic, tenien un garatge, un cotxe antic que
havia apedaçat per anar a pescar els diumenges i una màquina
d'escriure Olivetti per fer les factures de les reparacions, tasca
de la qual se n'ocupava la tia, que era l'administradora de les
reserves familiars, tant econòmiques, com emocionals. Tot i que mai
no vaig parlar amb ell de política, entre altres coses perquè a
aquella edat n'ignorava el significat, ni tampoc mai no n'hi vaig
sentir parlar amb altra gent, sé que havia estat en el bàndol
nacional durant la guerra. Crec que no era un home de profundes
conviccions, però sí posseïdor d'una bonhomia i una noblesa
naturals. Sigui com sigui, els migdies sintonitzava Ràdio Nacional
d'Espanya i era subscriptor del Diario de Baleares, òrgans del
moviment immobilitzador.
Quan tenia tretze, catorze o quinze anys anava al seu pis, un
habitatge just damunt el garatge, quan sortia d'escola i, durant
mitja hora, practicava mecanografia amb la vella Olivetti de fer
factures, car semblava útil aprendre aquestes destreses quan
l'aspiració social era esdevenir oficinista de banc o d'oficina. La
meva tasca, voluntàriament assumida, era copiar a màquina l'article
que Joan Bonet, amb tota seguretat, i Antoni Pizà, amb dubtes de
memòria, hi escrivien cada dia. Fou aleshores quan, al marge de la
meva dedicació de copista o transcriptor, vaig començar a escriure
algun pensament de collita pròpia, algun poema de precària
construcció, segurament molt dolents i afectats per tot allò que
llegia i que, ara mateix, tampoc no en podria jutjar la seva
qualitat.
He pensat en tot això al cap de tants d'anys perquè ara, que
escric un article setmanal en aquestes pàgines, m'adono de la
dificultat d'escriure un article diari i creix la meva admiració
per tots aquells que ho fan i, sobretot, per aquells que ho fan
bé.
Dimecres, 20." ¿Que pot fer un home pel seu país que sigui més
útil a aquest país que als seus propis interessos? Perquè de tota
lliurança se n'espera recompensa. ¿Que necessita aquest país de
nosaltres que no aconseguim copsar-ne l'essència? Perquè posats a
fer el sacrifici que aquest sigui fèrtil. Potser la primera
urgència és construir un país que no existeix en la consciència de
les persones, que és la primera existència que cal perquè
esdevingui real i tangible. ¿I com es construeix un país en la
voluntat de la seva gent? I en la d'una gent que no vol tenir país,
quin miracle ha d'obrar perquè senti tan seva la terra com la
pròpia carn? ¿Es pot deixar només en mans dels polítics
l'edificació d'un país? ¿Hem d'aspirar a la servitud definitiva i
retre'ns a la dissort d'esdevenir un poble sense país, ni nació, ni
estat? Massa preguntes per a tan poques respostes. I, això no
obstant, com podem ser útils si el concepte d'utilitat s'esmicola
en mil petits bocins de projectes que són desigs de singularitat,
diversitat de països personals.
Sovint l'amenaça d'un enemic comú unifica i fortifica, però no
tenim enemic comú. Si de cas tenim fronts enemics, alguns dels
quals ni tan sols podem identificar clarament i altres que són
paparres a la jugular de les quals només ens n'alliberarem quan
sadolles esclatin. En una primera consideració, nosaltres podríem
encapçalar la llista d'adversaris, perquè tot i que molts feim
força, la dirigim en sentits contraris a la força que fan els
altres. Empenyem en direccions oposades i malversam l'energia en la
part més accessòria de les qüestions. I suposant que aconseguissim
tenir un país, en quines mans el deixaríem? Perquè és molt més
terrible ser espoliat per aquells que diuen que són dels nostres,
que per aquells estrangers l'aspiració dels quals és obtenir el
botí. I no ens enganyem, de rapinyaires n'hi ha per tot arreu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.