En defensa dels fumadors

Però les campanyes contra el tabac, o contra els fumadors (que no és bo de destriar), trob que comencen a fer llarg. Jo no acab de veure clar que el tabac sia tan perjudicial. Per esser més exacte, ho diré al revés: no veig que abstenir-se de fumar sia tan saludable com ens volen fer creure. Per paga, he arribat a una situació en què cada dia perd més la fe en les recomanacions higièniques. Com dic, no he fumat mai, m'abstenc de begudes alcohòliques, inclòs el xampany de les celebracions, sobretot d'ençà que li diuen «cava»; menj molta verdura i fruita fresca, peix blau, pa integral, oli d'oliva verge i també una mica de carn de vedella mallorquina, ara que les autoritats sanitàries diuen que és beneficiosa per a la salut; prenc la llet semidesnatada i els iorgurts desnatats de tot, bec suc de les Illes, visc a un tercer pis d'una casa on no hi ha ascensor, procur anar a peu pertot, a l'estiu vaig a nedar i faig bicicleta, i som soci del GOB. Total, que tocaria tenir una salut de ferro. Doncs bé, el meu organisme no val un gafet. I no vos contaré les meves xacres perquè com a tema d'un article no tenen gens d'interès. La guerra contra el tabac comença a patir d'un excés de crispació. L'altre dia seia dins una saleta de pas d'un edifici públic amb una col·lega. Ens ha passat per davant un desconegut que duia una cigarreta encesa. Jo estava distret amb no sé què i ni me n'he temut, però la col·lega l'ha increpat dient-li: «Que no sabeu que avui és el Dia sense tabac?», o una cosa així.

El pobre, agafat de sorpresa, s'ha limitat a dir que sortia a defora a fumar, però no li ha valgut perquè la dona ha insistit que fumar no era bon per a la salut. L'home ha sortit i tancat la porta i així s'ha acabat la discussió. Jo pens que la salut és un dret, però un dret renunciable, sobretot si un és major d'edat i no té responsabilitats familiars. De manera que si un se vol embrutar l'aparell respiratori fumant, destrossar el fetge amb begudes amb alt contingut d'esperit i l'estómac amb menjars coents, li hem de deixar fer la bulla. Em varen contar el cas d'un malalt que va anar a veure el metge. Aquest li va dir que intentaria curar-lo, però que la primera condició que li posava era que ja no havia d'encendre ni una sola cigarreta més. Si en fumava cap, no calia que tornàs a veure'l. El malalt li va contestar que, entre morir de fumera i morir de fumar, s'estimava més la segona mort. Consider que li havien de respectar la decisió. La hi degueren respectar perquè, al cap d'un any, ja era a l'altre món, pobret. L'extrem de la irracionalitat, em semblen aquestes demandes contra els fabricants de tabac. Si jo fos jutge, no n'admetria ni una, sempre que no se tracti de casos d'adulteració, clar. Tan absurd com demandar un fabricant de tabac perquè hem contret una malaltia fumant seria demandar el fabricant de ganivets perquè ens hem fet un tall, o el de l'automòbil per haver tengut un accident per culpa nostra. Però sobretot hi ha una cosa que no entenc: per què no posen demandes contra els estancs ni contra l'Estat, que durant tant de temps ha tengut el monopoli del tabac? Ja fa molts d'anys que se sap que el tabac perjudica i que costa molt deixar de fumar. S'ha repetit mil vegades la frase de l'escriptor Mark Twain: «Deixar el tabac és facilíssim: jo l'he deixat una mala fi de vegades». Va morir l'any 1910, a setanta-quatre anys, no sé de què. I els coverbos de metges i fumadors fa massa temps que circulen perquè ningú pugui al·legar ignorància. El Dia sense tabac, vaig passar per davant una caseta instal·lada a la Plaça Major. Unes senyores em demanaren que afegís la meva firma a les d'un manifest contra el tabac, que per cert no sé què deia. Vaig cedir a la petició, tímid i flac de voluntat com som. Ara me'n penet. Valga aquest escrit com a acte de reparació.