Resulta patètic observar la incapacitat, que ja deu esser genètica, dels espanyolistes per entendre la pluralitat nacional d'Espanya. Enfrontats al fenomen dels nacionalismes «perifèrics», no són capaços de la més mínima autocrítica. Ni tan sols no se'ls acud la possibilitat que sigui seva la culpa que només hi hagi un sentiment de nació més o manco unànime a l'Espanya castellana, i que aquest sentiment no sigui compartit per una gran part dels ciutadans de la resta de l'Estat. Posen l'exemple suís, i diuen que allà hi ha quatre llengües i quatre cultures, però un sol sentiment nacional, i es demanen perquè aquí no pot esser igual. No sé de què s'estranyen. A Suïssa, cap dels quatre pobles no ha intentat mai imposar per la força la seva llengua i la seva cultura als altres tres, sinó que sempre s'han respectat mútuament les respectives característiques pròpies, i per tant s'han sentit còmodes dins una estructura estatal comuna que no els oprimia i els resultava útil. Aquí, en canvi, a la pell de brau, que deia Espriu, hi ha pobles que no sols no han vist respectada la seva personalitat diferenciada, sinó que s'han hagut de defensar amb dents i ungles contra els intents seculars de destruir-ne des del poder fins i tot els trets més elementals, com és ara la llengua. En els moments, com els actuals, de màxima condescendència, tenim una Constitució que obliga tots els ciutadans de l'Estat a conèixer una de les llengües, disposició no sols única en totes les constitucions del món, sinó a més anticonstitucional, perquè viola la llibertat d'un hipotètic ciutadà al qual, exercint un dret individual tan estúpid com indiscutible, no li donàs la gana d'aprendre castellà. Així, resulta que un anglès o un alemany pot viure a Mallorca sense saber castellà, i no passa res, però un mallorquí que volgués esser tan toixarrut de no aprendre castellà estaria conculcant un precepte constitucional, encara que no hagi viscut mai a terra de parla castellana i no faci comptes anar-hi ni tan sols de turista. En canvi, un castellanoparlant que véngui a residir aquí no està obligat a conèixer la llengua de la terra on ha anat a viure de manera més o manco voluntària. És obvi que una situació tan kafkiana ha de produir rebuig en els afectats negativament, que en aquest cas som els mallorquins. Però els nacionalistes espanyolistes no ho entenen, i es queden desorientats davant unes reivindicacions tan simples i elementals que es poden resumir en una: reconeixement del dret a la diferència. Ells s'empenyen a homogeneïtzar, i des de la seva intransigència, demanen als nacionalismes «perifèrics» que siguin dialogants. Però no vos penseu que estiguin disposats a fer la més mínima concessió. I si no, feis la prova següent: Vénga, idò, volem dialogar. Les bases del diàleg podrien esser: Primera, eliminar de la Constitució l'obligació de conèixer el castellà; no perquè no el volguem aprendre, sinó perquè, en cas contrari, s'ha d'introduir en els Estatuts de les Comunitats amb llengua pròpia l'obligació de tots els residents a tals Comunitats de conèixer-la; la disposició seria tan absurda com l'actual, però llevaria als espanyolistes l'argument d'autoritat que ara empren invocant la Constitució. Segona, transparència total i absoluta en el finançament de les Comunitats Autònomes, de manera que tots coneguem exactament els fluxos dineraris, el balanç fiscal entre l'Estat i cada Comunitat Autònoma i l'esforç de solidaritat que fan les més riques a favor de les més pobres. Tercera, conversió del Senat en una Cambra de representació territorial, a la qual les Comunitats Autònomes puguin vetar les lleis estatals que afectin els seus interessos de manera injusta. Quarta,... No cal que continueu. Els remeulos es sentirien des de la Patagònia, i el diàleg s'hauria acabat abans de començar. Perquè el que els espanyolistes volen no és diàleg. Volen que nosaltres escoltem respectuosament el seu monòleg. I així no hi ha manera.