Molts de pics ens omplim la boca fent referència a la necessitat d'una política comunicativa en clau balearista. Parlam, amb insistència, que només amb una acció contundent a l'escola i als mitjans de comunicació podrem normalitzar aquestes illes, podrem baratar la inèrcia que ens condueix cap a la despersonalització nacional. I dins aquesta política comunicativa a fer, hi podem incloure des de la creació d'eines pròpies, com la potenciació d'instruments privats, o com la realització de campanyes institucionals de propaganda. Campanyes que, de vegades, tenen per objecte, per una banda, la promoció d'una determinada idea o valor, i per una altra banda, la identificació del poble amb el seu autogovern. El que succeix és que aquest tarannà tan nostrat d'enfotre-nos de tot, implica que, en més d'una ocasió, desprestigem les campanyes; i les desprestigiem tant pel seu objectiu, que seria aconseguir favors dels mitjans on s'inclouen els anuncis, com pel seu contingut, que seria una convidada a fer-ne conya de tota mena. De fet d'exemples n'hi ha de diversos, uns més afortunats i altres més desgraciats. La campanya de la Generalitat dels: som sis milions; segurament ha de ser conceptuada com un èxit, i ho ha de ser perquè va provocar cohesió en el grup, si es vol feble o vaporosa, però cohesió. La campanya de l'anterior Govern Popular: ho tenim tot, per aconseguir-ho tot; era una crida a l'orgull, molt en la línea del nacionalisme espanyol de dretes, d'accentuar les dades positives (turistes, creixement de PIB, xifres macroeconòmiques,...) tot amagant l'espoli fiscal, afegint, també és vera, un cert grau d'identificació, amb la utilització d'aquesta primera persona de plural (nosaltres). En canvi la campanya dels actuals governants: quatre illes, un país, cap frontera; sembla anar més cap aquesta potenciació de sentiment de col·lectivitat, tot combinant la pertinença amb l'obertura al món. De fet, la diferència d'una campanya a l'altra, pot donar per fer anàlisis més o manco complexes sobre el significat i ideologia de cada força política. Tanmateix, el que m'interessa és constatar que aquestes campanyes serveixen per a alguna cosa lloable, no són un simple forat pressupostari per apaivagar les crítiques d'un gremi que ho té bo de fer culpabilitzar de tot plegat als polítics. I és que en aquests moments, vivim una polèmica per la negativa de televisió espanyola de programar els espots del Govern Balear sota el lema: progressam amb tu; per una raó tan discutible com el seu electoralisme. I dic discutible perquè al costat de tot el que s'ha explicat, és evident que les campanyes de promoció també reforcen els partits que ocupen la institució que paga la publicitat, per tant, sempre s'hi pot veure darrere una tanca o una falca o un espot, una intenció electoral. Ara bé, això ens torna col·locar davant el delicat tema del control dels mitjans de comunicació de titularitat pública; perquè el que sembla inacceptable és que el control possibiliti prohibir la publicitat d'institucions governades per partits rivals amb un argument tan arbitrari, essent obvi que si fos del mateix color polític la no emissió no s'hauria produït. La tergiversació en relació a les eleccions basques ja ens ha mostrat la manca d'escrúpols dels populars respecte a la pluralitat i neutralitat del món mediàtic; precisament per això cal cridar l'atenció sobre la necessitat d'aturar els peus a una gent, que no tenen cap mania de censurar en profit propi, i que ni tan sols s'avergonyeixen de no respectar els resultats d'unes eleccions democràtiques. Les campanyes publicitàries institucionals palesen i promocionen els valors dels partits que han aconseguit el poder per la senzilla raó de tenir més diputats o regidors que els altres, i això és legítim, perquè els governs a més de solucionar els problemes de cada dia tenen l'obligació de donar-ho a conèixer, i perquè a més del vessant material també existeix un vessant espiritual que també és important, voler impedir aquest coneixement és una desviació de poder i un abús antidemocràtic, és no respectar les regles del sistema. Enlloc de posar-se tant als llavis les paraules democràcia o llibertat, alguns el que han de menester és més pràctica, i no tanta teoria.