El bufet

Diuen que una de les situacions on es desvetlla la vertadera natura de les persones és al volant d'un cotxe. Amb trànsit fluït o amb retencions. Surten tots els escarafalls i les flastomies amagades: una espècie de catarsi quotidiana que ens posa al nivell del que som. Com quan es prenen determinats fongs, d'aquells que transformen la persona en el que és, més enllà de les convencions socials, etcètera. Tots coneixem persones d'aquelles que, tenint-les per pacífiques, moderades, conservadores, catòliques practicants, bons pares, bones mares, bellíssimespersones, en definitiva, quan seuen al volant de qualsevol vehicle "potser un esportiu o un utilitari; un turbointercúler o quatrele... Ja ho saps: al seu costat, Adolf Hitler, un teletubbie. Només hi ha una situació que es pot comparar a la conducció, a l'hora de conèixer l'interior de les persones: ni hipnosi, ni test psicotècnic, ni la cua del cinema, ni situacions límit de concurs televisiu. Un bufet lliure. Amb molta de gent i pocs cambrers, que cohibeixen. No cal que el bufet sigui ni tan sols culinàriament mediocre. Allà és on tothom treu el monstre que du a dins. I no només per la delació dels costums gastronòmics de la persona "«no sabia que t'agradàs la llengua amb tàperes amb salsa beixamel»; «els ribellets aquests d'aigua amb llimona no són per netejar-se els dits?»", sinó també per les colçades, més o menys explícites, els lladrucs i les gruinyides, més o manco oberts, les arts per passar davant les cues, la utilització dels infants i la gent gran com a coartada... Visitar un bufet lliure és comprovar que la humanitat està afamagada fins i tot al primer món, i no hi ha classes. Campi qui pugui. Per no parlar dels qui es concentren tres setmanes abans del dinar o el sopar en qüestió. Grans professionals del bufet, que viuen a base d'infusions esperant que arribi el moment en què podran menjar tot el que vulguin a preu fet.