Altres cultures, altra gent

Però, com que no n'hi ha més de fetes i tanmateix sempre acab amb la incontinència verbal habitual, us contaré que: Ramsés II va ser el primer comandador que va gaudir de signar el que ell havia fet i el que havien fet els seus antecessors. El seu segell compareix fins i tot a dinasties d'un miler d'anys abans del seu naixement. Es posava medalles com el Màgic Andreu, vaja, txa-xaaaan...! I que erectava com un mandril amb la núbia Nefertari. Ho deixà ben palès per tot arreu, però sobretot a Abu Simbel. I és que la Nefertari, grassoneta i amb els llavis molsuts, era de bon veure. De molt bon veure. Punt i seguit. Constatar el sorprenent Akhenaton representat tot ell a les estàtues i als relleus talment com una drag-queen de la rambla, Veritat, Artur?, faccions molt marcades, maquillatge exagerat, llavis en positura ben provocativa. Fins i tot pederàstic, besant la boca a un infant amb apassionament. No m'ho han contat: ho he vist.

Santíssimes Trinitats tres mil anys i busques abans de l'era cristiana: Amon Ra-Mut-Konsu. Tres persones i un sol Déu vertader. La concepció de Mut d'un fill concebut per obra i gràcia dels déus, sense intervenció humana, que, per la qual cosa, també va ser Déu ell mateix. Us sona de res? Resurreccions de la carn i la vida perdurable, reencarnació en carn pròpia. El ramadà de les abstinències diverses, el final del ramadà i el xot matancer menjat al carrer, en col·lectivitat. Quaresma, panades i el frit de pasqua... Pancaritats a l'ermita... Us segueix sonant? Tot i sabent que Ramsés II va ser coetani de Moisès, pot ser ja ens acostam al negre que va escriure bona part de l'Antic Testament. El nubi, volia dir. Està de moda, ara, això dels nubis escriure i la «figura» signar. I la fugida d'Egipte dels hebreus, i la separació de les aigües que ofegà el fill del Ramsés i tota la seva tropa. I el bou sagrat. I l'escarabat sagrat. I el cocodril sagrat. I que dos mil·lenaris després la sagrada família es refugiàs de la persecució romana a un soterrani d'un temple del barri copte d'El Caire, ara per cert inundada per aigües semifecals l'estança, quines coses, i que ho demanis al guia i et contesti que és una qüestió de fe. I haver de dir-li: miri, la fe és bona com a excusa, ara me'n conti una d'indis i cavallets de goma... Que a la cristiandat també sabem oferir com a inqüestionable una ploma de les ales de l'arcàngel Sant Gabriel, o la pell del prepuci del Crist, miri que li dic. No crec que m'entengués ni així.