Dins el magatzems dels meus endarrers més antics hi covava encara, com foc colgat, fer una visita a l'Egipte faraònic, la civilització que nasqué i madurà en les arts i les ciències fins a unes cotes altíssimes, quan per aquí encara ens mocàvem amb el colze, com aquell que diu. Any rere any era ajornat el projecte, uns pic per raons d'esquifideses de pressupost i d'altres per bestialitats terroristes, com el darrer metrallament de turistes a les escales-rampes del temple de Lúxor, el 1997. Però enguany ho aconseguírem, na Neus i jo, fa ara unes setmanes, a principis de maig. Una seda, un fart de temples i tombes, jeroglífics claríssims, entretenguts tebeos un parell de mil·lenaris abans de la nostra era, obrats amb una perfecció increïble, colors i formes en relleus, l'estat d'alguns en precari, sobretot per l'acte dels lladres de qualsevol cosa, que sempre n'hi ha haguts, però d'altres en perfecte estat de conservació. M'impactà tot d'aquell indret, per això mateix he trigat unes setmanes a escriure alguna cosa del referent. Les vivències, com el vi, s'han de deixar reposar, sedimentar el solatge de les novelles sensacions, els quaranta cinc graus d'Abu Simbel, allà, a tocar l'Àfrica fonda, on Sant Pere va perdre les sandàlies, o sia, molt endins. Així i tot no estic segur de tenir-ho madur a bastament, però sí com per poder oferir-vos algunes notes del viatge, preses molt a vola-volaràs, desordenades, i per tant ben arriscades. Algun especialista del tema egipci em donarà qualque estirada d'orelles, tard o d'hora, ja ho veureu.
Però, com que no n'hi ha més de fetes i tanmateix sempre acab amb la incontinència verbal habitual, us contaré que: Ramsés II va ser el primer comandador que va gaudir de signar el que ell havia fet i el que havien fet els seus antecessors. El seu segell compareix fins i tot a dinasties d'un miler d'anys abans del seu naixement. Es posava medalles com el Màgic Andreu, vaja, txa-xaaaan...! I que erectava com un mandril amb la núbia Nefertari. Ho deixà ben palès per tot arreu, però sobretot a Abu Simbel. I és que la Nefertari, grassoneta i amb els llavis molsuts, era de bon veure. De molt bon veure. Punt i seguit. Constatar el sorprenent Akhenaton representat tot ell a les estàtues i als relleus talment com una drag-queen de la rambla, Veritat, Artur?, faccions molt marcades, maquillatge exagerat, llavis en positura ben provocativa. Fins i tot pederàstic, besant la boca a un infant amb apassionament. No m'ho han contat: ho he vist.
Santíssimes Trinitats tres mil anys i busques abans de l'era cristiana: Amon Ra-Mut-Konsu. Tres persones i un sol Déu vertader. La concepció de Mut d'un fill concebut per obra i gràcia dels déus, sense intervenció humana, que, per la qual cosa, també va ser Déu ell mateix. Us sona de res? Resurreccions de la carn i la vida perdurable, reencarnació en carn pròpia. El ramadà de les abstinències diverses, el final del ramadà i el xot matancer menjat al carrer, en col·lectivitat. Quaresma, panades i el frit de pasqua... Pancaritats a l'ermita... Us segueix sonant? Tot i sabent que Ramsés II va ser coetani de Moisès, pot ser ja ens acostam al negre que va escriure bona part de l'Antic Testament. El nubi, volia dir. Està de moda, ara, això dels nubis escriure i la «figura» signar. I la fugida d'Egipte dels hebreus, i la separació de les aigües que ofegà el fill del Ramsés i tota la seva tropa. I el bou sagrat. I l'escarabat sagrat. I el cocodril sagrat. I que dos mil·lenaris després la sagrada família es refugiàs de la persecució romana a un soterrani d'un temple del barri copte d'El Caire, ara per cert inundada per aigües semifecals l'estança, quines coses, i que ho demanis al guia i et contesti que és una qüestió de fe. I haver de dir-li: miri, la fe és bona com a excusa, ara me'n conti una d'indis i cavallets de goma... Que a la cristiandat també sabem oferir com a inqüestionable una ploma de les ales de l'arcàngel Sant Gabriel, o la pell del prepuci del Crist, miri que li dic. No crec que m'entengués ni així.
