Pixar fora de test

Una de les manies d'aquesta croada anti-masclista en el llenguatge, recollida en aquest prospecte, és la d'evitar de dir «l'home» com a genèric per «persona», amb la caboteria que «home» és únicament el mascle de l'espècie humana. Així, no s'ha de dir «l'home de Neandertal», sinó «l'ésser humà de Neandertal» (!), ni «els drets de l'home», sinó «els drets humans». Resulta, però, que originalment i principalment homo en llatí vol dir precisament «individu de l'espècie humana», sense distinció de sexe, i que amb aquest significat ha perviscut home en català (i en les altres llengües romàniques) fins avui, i així està recollit al diccionari de l'I.E.C., a part del significat més restrictiu que en llatí vulgar ja va agafar com a equivalent de «vir», que era la denominació adequada per al «mascle humà». Negar aquest significat de l'«home» català és ignorar la llengua tal com és des de fa mils d'anys, i voler-lo evitar ha de dur inqüestionablement a evitar també els pronoms «perhom» i «tothom» («n'hi ha dos perhom», «he vist tothom»), en què «hom» no és més que una variant formal d'«home»: ¿haurem de dir «n'hi ha dos perhom i perdon» i «he vist tothom i totdon? Però és que al cap i a la fi dir «l'ésser humà» tampoc no resol res, perquè humà no és més que el llatí «humanus», adjectiu de la mateixa rel que «homo»; per tant, humà vol dir «de l'home», i som al començament de la història un altre pic. Falsa solució per a un fals problema.

Una altra de les manies expressades en aquest prospecte, i que patim constantment amb paciència, és que el plural sense marca expressa de femení és també discriminatori: cal dir companys i companyes, ciutadans i ciutadanes, tots i totes, etc., una manera de carregar els discursos per fer-los més inaguantables. La teoria és que companys, ciutadans, tots... només és masculí, i per tant no inclou les dones, o les tracta com a mascles. Teoria absurda, perquè des de sempre aquestes formes de plural, sense marca expressa de gènere, s'han usades com a ambivalents per als dos gèneres gramaticals: si en singular pot ser rellevant en la nostra llengua (i en les altres romàniques) expressar el gènere fent referència a persones (de fet, en aquest cas s'expressa el sexe: «el meu amic-la meva amiga», «el meu onclela meva tia»), perquè en singular l'atribució de sexe és clara (una persona o és mascle o és femella), en plural aquesta característica no té rellevància en principi, perquè sent diverses persones, n'hi pot haver d'un sexe i de l'altre, i la llengua no té recursos per fer la distinció. Per això, quan deim «hi érem tots» no volem dir que tots fóssim mascles: senzillament no hi feim cap referència, a aquesta qüestió. Quan un mestre crida «Nins, veniu tots aquí», no vol dir que només hagin de venir els nins mascles, sinó tots. I això ha estat sempre així i ningú (¿o hauríem de dir «ningú/ninguna»?) ho ha entès mai d'una altra manera. Igual que si deim que «hi ha una plaga de conills» no volem dir que no hi hagi també conilles! ¿O és que encara haurem de dir que pel carrer hi ha molts de moixos i moixes i cans i cusses? En qualsevol cas, banalitzant la qüestió hauríem de reconèixer que els discriminats som els homes (en el sentit més col·loquial), perquè en dir «tots» no sabem si només som les persones de sexe masculí, mentre que en dir «totes» queda ben clar que només són les dones.

Un altre dels punts de batalla fonamentals en aquesta absurda guerra és la dels «pares i mares». Quasi totes les antigues «Associacions de Pares d'Alumnes» s'han convertit, per la pressió de la demagògia lingüística feminista, en «Associacions de Mares i Pares d'Alumnes», que és el que naturalment recomana el prospecte de l'STEI-i. El fet, però, és que en català "com en castellà «los padres», en portuguès «os pais» i en occità «los paires»" «els pares» és el conjunt de «pare» i «mare», i ningú mai ho ha entès d'altra manera, tampoc: quan hem dit «vaig a cals meus pares» o «els pares d'en Joan» sempre hem sabut que, evidentment, no hi havia només uns pares mascles (quin doiot!), sinó que eren el pare i la mare, igual que quan ens referim als nostres padrins, als sogres o als cunyats. De totes les maneres, sí que aquí hem de fer esment que és segurament més popular en català parlar de «mon pare i ma mare» (o «el pare i la mare») que no dels «pares». Amb una paraula, criminalitzar la llengua catalana (com totes les llengües romàniques) perquè amb la forma masculina del plural tant fa referència a homes com a dones, o perquè quan diu «l'home» en determinats contexts vol dir «la persona», i obligar a forçar-ne les construccions i prescindir de tots els recursos que l'idioma ens ofereix, és una actuació absurda més pròpia de la ignorància que de la reflexió científica. Però a més a més és intolerable, absolutament inacceptable, que l'STEI-i "que suposadament està a favor de l'ús normalitzat del català" a la pàgina 7 d'aqueix prospecte faci la proposta 6 declaradament contrària a una norma gramatical consagrada per l'ús mil·lenari i recollida sense vacil·lacions ni dubtes per tots els tractadistes de la llengua: «PROPOSAM FER CONCORDAR EL PARTICIPI O ADJECTIU AMB EL GÈNERE DE LA DARRERA PERSONA DE LA FRASE. Exemple: Na Margalida, En Joan, En Pere i Na Maria estaven preparades [sic!] per a l'exercici». En nom de la dignitat de la llengua catalana, tan malmesa per tots els costats, senyors de l'STEI-i, per favor retirau aquestes recomanacions i replantejau-vos-ho tot. La llengua no és vostra, és de tots, i no podeu ignorar per les bones unes regles gramaticals que l'evolució històrica ha establit inequívocament. En tota aquesta qüestió heu confús el cul amb les témpores i heu acabat pixant fora de test.