La notícia ha aparegut a l'espai de breus de la majoria dels diaris. Una actriu porno, de trenta-cinc anys, va ésser enterrada fins al coll a la presó d'Evin, i acte seguit els funcionaris procediren a matar-la a pedrades per tal de donar compliment a la sentència dictada per un tribunal iranià. Tot just llegir aquesta bestiesa, vaig mirar el cel i no vaig poder estar-me de calcular el temps que trigarien els reactors americans de les bases italianes per a situar-se damunt la presó esmentada i bombardejar-la fins que no quedàs ni una sola paret dreta ni un sol funcionari viu. A tot estirar entre tres i quatre hores, vaig dir-me. I a continuació vaig pensar que era una llàstima que no ho fessin. A més a més, l'operació és susceptible d'ésser perfeccionada. Fins i tot l'Estat Major americà podria organitzar, paral·lelament al bombardeig, el salvament d'una altra condemnada que espera el suplici i la mort. L'operació podria ésser televisada en directe a l'hora del desdejuni, quan milions de ianquis consumeixen tones d'ous, de salsitxes i de cafè clar. Una gesta d'aquesta magnitud, tindria un nivell d'audiència força important i no hi ha dubte que aixecaria l'autoestima nacional tant o més que l'execució en directe de Tim Mcveigh. Tanmateix, els assessors militars del gabinet Bush no tenen prevista cap acció d'aquesta mena. Veiam: per a la gent del Pentàgon, la vida d'una dona iraniana justifica la despesa en armes, combustible i avions que exigiria el rescat? És evident que no. Així que em vénen al cap altres mesures de pressió i de càstig contra el govern iranià, que són menys costoses i igualment eficaces. Per exemple, els països més industrialitzats podrien declarar el boicot comercial a I'Iran i deixar de facilitar-li armament, perquè és ben segur que més d'un li'n ven. D'altra banda, els caps de govern o els ministres d'afers exteriors d'aquests països mateixos podrien cridar a la seva presència l'ambaixador iranià respectiu, per a fer-li saber la condemna més absoluta que provoca el menyspreu del seu país a la dignitat de la persona. No cal ni dir que l'Església, tan preocupada pels avortaments i la píndola del dia després, podria fer repicar les campanes a mort, no sols per aquesta actriu assassinada, sinó per tots nosaltres, els que l'han morta i els que no hem sentit que se'ns alterava el pols en saber-lo. Els ciutadans corrents també podrien reclamar la paraula i passar a l'acció. Quin seria el seu quefer? Potser destrossar a pedrades el rolls dels ambaixadors que I'Iran té escampats arreu d'Europa. Jo mateix no tindria cap inconvenient a clavar-li dues mamballetes a l'ambaixador de l'Iran a Espanya, que és el que tenc més a prop, perquè les traslladàs al seu president. Aquests dies, no em puc llevar del cap la imatge d'una dona que mor a pedrades sense que s'alteri el cor del món civilitzat. Ens queda massa enfora, I'Iran, per a preocupar-nos-en? Pens que no, però reconec que no deixa d'ésser un argument sòlid. Potser aquest assassinat donarà tema per a una pel·lícula que colpirà els espectadors i rebrà un grapat d'Òscars. Tanmateix, els espectadors, rebran la denúncia a través del filtre de la ficció, i alguns ni això. Alguns argumentaran que no hem de jutjar, des de l'òptica europea, la forma d'actuar d'una gent que respon als esquemes morals d'una cultura antiguíssima. I amb aquest so l'enterram. Perquè, aquest so, per conveniència o impotència, és el que preval. Mentrestant, els funcionaris de la presó d'Evin continuaran arreplegant macs per a procedir a una nova execució. Hi ha tota una xarxa de disposicions legals i culturals que els eximeix de qualsevol responsabilitat. De manera que ara me n'adon que no són ells "que maten de la manera més grollera" els qui es troben fora de la llei, sinó jo, que declar la meva intenció de baldar-los a garrotades si s'estrevé l'oportunitat de fer-lo. Aquestes coses que he escrit són delicte perquè suposen una incitació a la violència, tot i que desgraciadament no trobaran eco entre cap col·lectiu de ciutadans irats. La sensibilitat del món és fina com un fil de seda. Però com un fil embullat. En conclusió: des d'aquí estant, l'actitud políticament correcta és estar mans plegades davant el que faci I'Iran, i no fer-ne un gra massa de la mort de l'actriu.