Primera conclusió basca: Ministre espanyol ben valorat no resulta ser bon candidat a lehendakari. Per què? Per la campanya?, pel ministre? es demanen els analistes. Ni per una cosa ni per l'altra, sinó per la voluntat dels votants que és el que de veritat interessa d'unes eleccions democràtiques. Fent cas ara dels resultats serà bon aspirant aquell que sigui creïble, segur, convincent, perseverant, conciliador i tranquil. Aquest és el perfil del lehendakari que han triat els bascos. Això és el que han dit els votants malgrat ETA i els seus atemptats i malgrat els editorials i comentaris dels mitjans de comunicació.

Tothom hi està d'acord, fins i tot Mayor Oreja, que Ibarretxe ha sabut concentrar en les seves llistes el vot del nacionalisme, una feina que se li ha reconegut però que no s'ha volgut valorar en clau positiva. Des del punt de vista d'un demòcrata, aconseguir que electors que fins fa ben poc no amagaven la seva inclinació a la violència per alliberar Euskadi, s'hagin decantat per una opció política que els proposa l'objectiu de l'autodeterminació per la via del diàleg, hauria de ser un mèrit i en cap cas un segrest o un condicionant. El bloc espanyol es congratula de la caiguda d'EH, però s'intranquil·litza si els vots han anat a un altre paner, també nacionalista. Què volien? La desaparició del votant d'EH? L'abstenció? Per fer-los desaparèixer els haurien d'eliminar i això no és correcte en un Estat de dret. Si volien l'abstenció això tampoc no és correcte quan el sistema es basa en el que volen els electors. No és possible, en democràcia, deixar una part de l'electorat sense opció perquè aleshores el sistema es mostra ostensiblement imperfecte. Tot partit persegueix, perquè és legítim en democràcia, el traspàs de vots cap a la seva opció. Així, doncs, res a objectar al PNB-EA i als que han decidit votar-los ara quan abans no ho feien.

Fixem-nos com, de forma subtil, s'està deslegitimant la victòria nacionalista, un discurs que ja coneixíem en el PP, però que no hauria de contagiar el PSOE.

El socialisme basc "més que centenari ja" s'enfronta a una situació difícil, molt difícil perquè la seva tradició de partit progressista l'obliga a voler transformar-se i a transformar i no a seguir el discurs del PP. Al component espanyolista que hi ha en el PSOE, emperò, li resulta fàcil elaborar un discurs únic "monolític" per a tota Espanya, un discurs unitari i gens federalista. Encara és prest per veure en el PSOE-PSE-EE una actitud canviant, però supòs que al llarg de la legislatura haurem d'assistir a un procés d'apropament entre socialisme i nacionalisme. Ibarretxe ha parlat ja d'una Mesa per a la pau on fins i tot hi pot ser EH si condemna la violència. En aquests pròxims quatre anys veurem "o això és el que m'agradaria veure" una progressiva incorporació dels socialistes bascos a la majoria parlamentària de Vitòria i potser d'aquí a un any o dos fins i tot veurem un govern amb presència socialista. Si això s'arriba a produir "contra la voluntat del govern central" voldrà dir que el lehendakari Ibarretxe i el nacionalisme hauran aconseguit, sense pauses, amb serenitat, sense gratar ferides, articular una gran majoria política i social a favor de la resolució dialogada del conflicte al País Basc. Aleshores, els nacionalistes no sols envejarem la victòria de diumenge passat, sinó la capacitat vertebradora que haurà demostrat tenir una opció política tan dimonitzada com la nostra.