Ja fa uns mesos que les repatànies crides populars a la vindicació de l'ús lliure del Camí de Cavalls van aconseguir el marc legal "la llei" de què n'estava mancat l'afer. El que no hi havia "si més no en dosis suficients" era el predomini del sentit comú. No sempre les lleis, quan entren en vigor, poden garantir aquesta virtut del seny. En el cas que ens ocupa, la fretura era notòria, dit, és clar, modestament. A la fi, però, el seny ha arribat.
El va posar l'altre dia el catedràtic de Geografia Humana i president del Consell Científic de l'Institut Menorquí d'Estudis, Tomàs Vidal Bendito. Les seves m'han semblat les paraules més serenes, reflexives i ponderades que hom ha escoltat enmig del brogit de tres anys que ha aixecat la gran, la tenaç mobilització popular a favor del camí. El professor Vidal va incidir en allò que algunes veus havien insistit a subratllar, però que ningú no va voler escoltar mai. I tal volta no ho volgueren fer perquè era, en les mudances d'unes eleccions locals properes, políticament incorrecte. El criteri enraonadíssim del senyor Vidal és que el Camí de Cavalls (que cal entendre'l com a un dret de pas, però no, en tots els casos, una via físicament visible, expedita i grafiada indeleblement sobre el mapa de la cartografia) ha estat històricament una sendera de traçat adés confús i adés de recorregut variable segons les estacions de l'any. És a dir, canviant en funció del cicle agrícola, per exemple.
Un dia m'explicà l'historiador Andreu Murillo, no només que era una fantasia d'historiògrafs aficionats i indocumentats atribuir la paternitat del Camí da Cavalls a la dominació francesa del XVIII, sinó que, originalment, acomplia les funcions de sendera especuladora, en el sentit etimològic llatí d'specula-ae, o sigui camí per a l'observació, per a fer-ne una vigilància a l'expectativa. Aquesta, exactament aquesta, era la funció del que, més tard, a partir del XVIII, s'anomenarà Camí de Cavalls. El mal en què s'havia incorregut durant els moments àlgids de l'afer mostrava dos pecats, tot i els valors de conjunt que la reivindicació ha produït per al bé comú. Primer, no voler acceptar que, amb els anys, molts dels traçats antics han desaparegut, però no sols per cap reagregació fàctica per part dels propietaris de les finques per les quals travessa, sinó per simple esvaïment a causa del desús "de l'oblit. I segon, que fins i tot en origen (si existeix la ment preclara que pot desllorigar-ne l'origen prístin, diríem, del camí) el traçat era mudable, tan canviant com ho requerien les feines pageses de conreu.
Reconèixer que la secular sendera de cavalleries que circumval·la Menorca no és una carretera general "ni tan sols pedestre!" perfectament exacta i delimitada com la via que uneix l'illa de llevant a ponent, posaré per cas, és un fet que sovint es resisteixen a acceptar-lo els col·lectius mobilitzats en la lluita reivindicadora. Molts volen agenollar la propietat que passi pel tub, amb la mateixa intolerància amb què certs «senyors» volen, amb modals grollers, baladrers i arcaics, exercir drets feudaloides i ridículs "vull dir egoistes i classistes.
La lliçó del senyor Vidal Bendito (i ho va ser de bon de veres, perquè l'exposà a l'Extensió Universitària) ens commina a tots els menorquins a recuperar el seny en l'afer del Camí de Cavalls. Un seny que, llei en mà, ha de voler aconseguir l'habilitació d'una via rural perimetral i panoràmica sobre la costa, aprofitant tants i tants trams del camí històric on és possible detectar-lo i, per a la resta, fer-ne traçats alternatius, o bé perquè no hi rastres visibles del vell o bé perquè és igualment missió de les lleis no envair drets aliens "vull dir ficar-se a les cases dels vesins.
