Ja fa uns mesos que les repatànies crides populars a la
vindicació de l'ús lliure del Camí de Cavalls van aconseguir el
marc legal "la llei" de què n'estava mancat l'afer. El que no hi
havia "si més no en dosis suficients" era el predomini del sentit
comú. No sempre les lleis, quan entren en vigor, poden garantir
aquesta virtut del seny. En el cas que ens ocupa, la fretura era
notòria, dit, és clar, modestament. A la fi, però, el seny ha
arribat.
El va posar l'altre dia el catedràtic de Geografia Humana i
president del Consell Científic de l'Institut Menorquí d'Estudis,
Tomàs Vidal Bendito. Les seves m'han semblat les paraules més
serenes, reflexives i ponderades que hom ha escoltat enmig del
brogit de tres anys que ha aixecat la gran, la tenaç mobilització
popular a favor del camí. El professor Vidal va incidir en allò que
algunes veus havien insistit a subratllar, però que ningú no va
voler escoltar mai. I tal volta no ho volgueren fer perquè era, en
les mudances d'unes eleccions locals properes, políticament
incorrecte. El criteri enraonadíssim del senyor Vidal és que el
Camí de Cavalls (que cal entendre'l com a un dret de pas, però no,
en tots els casos, una via físicament visible, expedita i grafiada
indeleblement sobre el mapa de la cartografia) ha estat
històricament una sendera de traçat adés confús i adés de
recorregut variable segons les estacions de l'any. És a dir,
canviant en funció del cicle agrícola, per exemple.
Un dia m'explicà l'historiador Andreu Murillo, no només que era
una fantasia d'historiògrafs aficionats i indocumentats atribuir la
paternitat del Camí da Cavalls a la dominació francesa del XVIII,
sinó que, originalment, acomplia les funcions de sendera
especuladora, en el sentit etimològic llatí d'specula-ae, o sigui
camí per a l'observació, per a fer-ne una vigilància a
l'expectativa. Aquesta, exactament aquesta, era la funció del que,
més tard, a partir del XVIII, s'anomenarà Camí de Cavalls. El mal
en què s'havia incorregut durant els moments àlgids de l'afer
mostrava dos pecats, tot i els valors de conjunt que la
reivindicació ha produït per al bé comú. Primer, no voler acceptar
que, amb els anys, molts dels traçats antics han desaparegut, però
no sols per cap reagregació fàctica per part dels propietaris de
les finques per les quals travessa, sinó per simple esvaïment a
causa del desús "de l'oblit. I segon, que fins i tot en origen (si
existeix la ment preclara que pot desllorigar-ne l'origen prístin,
diríem, del camí) el traçat era mudable, tan canviant com ho
requerien les feines pageses de conreu.
Reconèixer que la secular sendera de cavalleries que
circumval·la Menorca no és una carretera general "ni tan sols
pedestre!" perfectament exacta i delimitada com la via que uneix
l'illa de llevant a ponent, posaré per cas, és un fet que sovint es
resisteixen a acceptar-lo els col·lectius mobilitzats en la lluita
reivindicadora. Molts volen agenollar la propietat que passi pel
tub, amb la mateixa intolerància amb què certs «senyors» volen, amb
modals grollers, baladrers i arcaics, exercir drets feudaloides i
ridículs "vull dir egoistes i classistes.
La lliçó del senyor Vidal Bendito (i ho va ser de bon de veres,
perquè l'exposà a l'Extensió Universitària) ens commina a tots els
menorquins a recuperar el seny en l'afer del Camí de Cavalls. Un
seny que, llei en mà, ha de voler aconseguir l'habilitació d'una
via rural perimetral i panoràmica sobre la costa, aprofitant tants
i tants trams del camí històric on és possible detectar-lo i, per a
la resta, fer-ne traçats alternatius, o bé perquè no hi rastres
visibles del vell o bé perquè és igualment missió de les lleis no
envair drets aliens "vull dir ficar-se a les cases dels vesins.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.